Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Avui fa un mes que vàrem tornar de Torí. Era el viatge número trenta-set que féiem l’A. i jo per terres italianes des de 2007 i el sisè en què ens acompanyava la nostra néta Mila.
Les combinacions aèries entre Barcelona i la capital del Piemont (nom que etimològicament remet a ‘peu de muntanyes’ i que és indicadíssim per aquesta ciutat que té la cadena dels Alps com a teló de fons i el riu Po com a espina dorsal); les combinacions aèries, dic, entre les dues ciutats no ens van permetre una estada gaire llarga: tres dies complets i, de fet, mig dia més entre el vol d’arribada i el de sortida. Conclusió: Torí se’ns ha fet curt i es possible que més endavant, si el cos i l’esperit aguanten, ens plantegem una nova visita.
Torí és una ciutat deliciosa. Tranquil·la, confortable i amb poca presència de turistes em sembla la ciutat ideal per retirar-se a viure una jubilació plàcida i sense més sotracs que els que solen derivar-se de la vida veterana.
Tranquil·la i amb el valor afegit que aquests dies que hi hem estat enlloc em sentit parlar del campionat mundial de futbol, ningú amb qui vàrem tenir tractes ens va fer el més mínim esment. No ens enganyem, però; hi havia una raó fonamental perquè les coses fossin d’aquesta manera: Itàlia no participava en el campionat. La mítica ‘squadra azzurra’ va caure eliminada en les fases prèvies, cosa que en el seu moment va causar un notable trasbals entre tots els ‘tifosi’ però que a aquelles alçades, i a Torí, semblava ja assumida i oblidada. Per descans nostre, val a dir.
Una altra característica de la ciutat és la seva atmosfera francesa. Una atmosfera que es respira en molts indrets i que jo personalitzaria en la Piazza Solferino (vegeu aquí), molt propera a la casa on vivíem. No oblidem que la dinastia dels Savoia –que va regnar fins al 1946– provenia de França i va ser precisament el seu impuls un dels factors principals de la unificació italiana de 1861. És per això que Torí va ser la primera capital del regne d’Itàlia. Fins al 1865 que va passar a Florència, ciutat que va mantenir la capitalitat fins al 1871 quan va passar definitivament a Roma.
Un element que proporciona aquella sensació de confort que deia més amunt és la gran quantitat de carrers porticats que permeten desplaçar-se per la ciutat sense patir directament els inconvenients de la pluja o del sol. No arriba a l’extrem de Bolonya –amb uns seixanta quilòmetres declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco–, però s’acosta a la vintena de quilòmetres a través de carrers llargs i cèntrics com la Via Po, la Via Roma o la Via Giuseppe Garibaldi. Amb la particularitat addicional que en algun encreuaments ofereix al visitant unes quantes galeries cobertes a l’estil de les Vittorio Emanuele II de Milà. Em refereixo, més concretament, a les galeries Subalpina, Umberto I i San Federico, espais de calma encara més accentuada que mereixen una visita ben atenta.
També em sembla destacable per les seves grans dimensions i la proximitat amb el riu Po la Piazza Vittorio Veneto (vegeu aquí).
Torí és de manera inequívoca una ciutat de cultura. I molt especialment de cultura literària. Allí Giulio Einaudi va fundar l’any 1933 l’editorial que porta el seu nom i que en els seus orígens va aplegar noms com Leone i Natalia Ginzburg, Italo Calvino o Cesare Pavese que es va suicidar el 27 d’agost de 1950 –als 49 anys– a l’habitació 49 de l’Hotel Roma, no gaire llunyà d’on l’editorial tenia la seva seu. També acull un Centre Internacional d’Estudis dedicat a Primo Levi (vegeu aquí), unes quantes llibreries remarcables com la Luxemburg (vegeu aquí) o La Bussola (vegeu aquí) a part de les habituals Mondadori (quatre) o Feltrinelli (tres, en una de les quals, per cert, vaig comprar l’edició Torrentina –la primera, de 1550– de les ‘Vite’ de Giorgio Vasari editades precisament per Einaudi).
Altres indrets remarcables, especialment per a la gent de mena lletraferida, són la Scuola Holden, l’escola d’escriptura fundada el 1994 per Alessandro Baricco (vegeu aquí), i el Circolo dei Lettori (vegeu aquí). I per als amants de fer turisme cultural destaco sense cap mena de dubte tres referències molt concretes: el Museo Egipci (vegeu aquí), el Museo Nacional del Cinema (vegeu aquí) i el Palau Reial (vegeu aquí).
També aconsello pujar a la Basílica de Superga (que, per entendre’ns, vindria a ser com el Tibidabo de Torí) (vegeu aquí) per gaudir d’esplèndides panoràmiques sobre la ciutat amb l’impressionant teló de fons dels Alps, una imatge que a l’hivern, amb tots els pics cobertes de neu, estic segur que impressiona encara més que ara que l’hem vista en plena canícula. A part d’entrar a la basílica, a Superga és imprescindible una visita al monument que evoca l’accident aeri (vegeu aquí) que l’any 1949 va acabar amb la vida dels futbolistes i tècnics del Torino F.C., l’altre equip de la ciutat al costat de la Juventus, la mítica ‘Juve’ que en altres èpoques, no ara (vegeu aquí), aplegava les simpaties de tots els afcionats italians al ‘calcio’.
Tanco l’apunt amb dues recomanacions per al paladar i sabent que em deixo moltes més coses dignes de remarca en el tinter, cosa que justifica el que he dit en començar: fora bo que repetíssim més endavant la visita Torí.
- La primera és que compreu xocolata en qualsevol de les nombroses botigues especialitzades que trobareu vagarejant pels carrer porticats.
- La segona és que no deixeu de tastar un ‘bicerin’ (vegeu aquí), típica beguda torinesa a base de cafè i sense alcohol, i molt especialment, que ho feu en el Caffè Storico al Bicerin (vegeu aquí) fundat el 1763 i encara avui en plena forma.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Salivera italiana em provoques, Joan Josep.
Llegint-te em trobo a Torí, oimés amb els enllaços de llibreries, museus, basíliques i palaus…
En voldria més però sé que estàs molt enfeinat.
Felicitacions.