Totxanes, totxos i maons

Un bon amic em telefona per dir-me que acaba de sentir per la ràdio que s’ha mort un tal “José Luís y su guitarra”. M’explica també que han comentat que es va fer famós a finals dels anys cinquanta amb una cançó que es deia “Mariquilla”, dedicada a la seva nòvia. Com que l’amic informant és notòriament més jove que jo em pregunta si havia arribat a ser gaire famós, aquest cantant, i jo li responc que sí, que va arribar a ser molt conegut almenys per la gent que ja fa temps que hem superat els seixanta.

En el meu record la imatge de José Luís Martínez Gordo, que es va morir a Córdoba el passat 2 de febrer a l’edat de 79 anys, va lligada a una guitarra i als temps de la televisió en blanc i negre. Ja he explicat en un altre apunt (vegeu aquí) que a casa vàrem ser pioners en això de tenir televisor. Conservo la factura de la botiga Electrogar de data 25 de febrer de 1960 per la qual la família Isern esdeveníem propietaris d’un fastuós televisor Iberia de 17 polzades model T-1200. El preu total va ser de 17.090,25 pessetes amb l’antena inclosa. Una passada.

És impossible no recordar aquella antena de banyes, amb una base pesant –perquè tingués estabilitat– que diria que era d’alabastre, folrada per la part de sota amb un tros de vellut marró perquè no fes malbé la fusta del televisor quan la giràvem per trobar la millor orientació, i dotada amb dues antenes telescòpiques tan sensibles, les punyeteres, que si mai tocaven la paret o la cortina del menjador la imatge de la pantalla es posava a tremolar de manera alarmant.

Doncs bé, en aquells temps primers de la televisió –anys 1960, 1961–  un dels mites que hi havia era aquest José Luís que s’acompanyava ell mateix a la guitarra, una cosa insòlita fins aleshores perquè el normal era que els cantants sortissin a l’escenari amb una orquestra al darrere com Déu mana. De fet, el lot complet venia amb tres components: José Luís, la guitarra… i la “Mariquilla” que he esmentat més amunt. Una cançó també mítica que durant una època bastant llarga (aleshores totes les èpoques eren llargues i les coses les fèiem durar més) ma mare cantava contínuament. Cosa que fa que quan encara avui evoco aquella música em sigui impossible destriar-la del record de ma mare entonant-la mentre feinejava per casa.

Vegeu-lo aquí cantant-la en directe en una gravació dels anys 70:

I escolteu aquí la versió original de finals dels anys 50. La bona, vaja:

Passat el seu moment de glòria (crec recordar que va arribar fins i tot a protagonitzar alguna pel·lícula) el senyor Martínez Gordo es va retirar del escenaris fins que un mal dia de la meitat de la dècada dels seixanta es va despenjar amb una cançó increïble feta per ell, no cal dir-ho, que es titulava “Gibraltar” (*). Us la reprodueixo aquí sota amb el consell que l’escolteu amb els ulls ben oberts. No esteu somiant: així era aquest José Luís que ara ens ha deixat quan li treien la guitarra:

https://youtu.be/kcQPWI4-Iwo

——————————————————————————————–

(*) Sobre Gibraltar  –i perquè us feu una idea de com érem l’any 1967–  us recomano que llegiu aquest apunt que parla del “peñón”, de TVE… i dels Beatles.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!