Totxanes, totxos i maons

Aquests dies penso molt en l’estiu de 1974. I no només perquè aleshores érem cinquanta anys més joves. Hi penso per aquest motiu, és clar, i per uns quants més que ara miraré d’explicar.

El de 1974 era el nostre segon estiu de casats però, de fet, va ser el primer que l’A. i jo vàrem poder gaudir plenament d’unes vacances com cal perquè l’agost anterior l’havíem passar al llit afectats per unes febres de Malta contretes a Calanda, el poble de Buñuel, durant la Setmana Santa de 1973 mentre assistíem a la Tamborrada i després de cruspir-nos un memorable tall de formatge elaborat amb llet no pasteuritzada (ho vaig explicar aquí).

Val a dir que fa mig segle la brucelosi –és a dir les febres de Malta, provocades per un bacteri denominat ‘brucella melitensis’— era considerada una malaltia totalment eradicada i, per tant, fins que el metge no va arribar al diagnòstic correcte varen passar un parell o tres de setmanes caracteritzats per un estat de febre lleu però continuada summament molest i preocupant.

Un any després, per superar aquell precedent tan poc agradable, vàrem fer un cop de cap i vàrem passar dotze dies –de l’1 al 12 d’agost– a Londres amb els nostres amics Griselda i Jaume (aleshores no ho sabíem però quatre anys després ells serien els padrins de bateig del noi petit de casa). Ens vàrem instal·lar a casa dels senyors Neal, un matrimoni ja gran que vivia en un carrer que es deia Prout Grove, al barri de Neasden, la parada de metro anterior a la de l’estadi de Wembley venint des de Piccadilly.

Neasden era –no sé si encara ho deu ser– un barri bastant tranquil amb un elevat nombre de veïns provinents de fora de la Gran Bretanya (sense anar més lluny la senyora Neal era, crec recordar, d’origen centreeuropeu). Totes les cases eren idèntiques, cosa que vista amb els nostres ulls de 1974 ens feia un efecte molt especial. L’efecte que fan totes les primeres vegades.

Repasso ara la carpeta amb els records, els papers i les fotografies que conservo d’aquells dies i em quedo sorprès de l’energia que teníem i de la gran quantitat de coses que vàrem fer, de llocs que vàrem visitar i d’esdeveniments que aquells dies tingueren lloc al món.

Un dels primers dies, per exemple, vàrem anar a veure la pel·lícula ‘The Exorcist’ que feia molt poc que s’havia estrenat a Londres. Va ser al cinema Warner West End, a Leicester Square. Recordo que mentre fèiem cua per comprar els bitllets un individu amb guitarra, harmònica i platerets amb percussions que activava amb el cap i els peus ens va amenitzar l’espera. Després, és clar, va passar el platet. Dintre de la sala i acomodats ja a les nostres butaques la sensació de novetat va ser encara més gran: entre filera i filera podíem estirar les cames sense cap entrebanc i cada cadira disposava d’un espai circular al costat per posar-hi un got amb beguda. Ep! i, a més a més, era permès fumar.

També vàrem anar a dos espectacles musicals: ‘Hair’, al Queen’s Theater, i ‘Jesus Christ Super Star’, al Palace Theater.

I al Museu Britànic i a la Tate Gallery, és clar.

I, com no podia ser altrament, allí mateix vàrem celebrar els vint-i-cinc anys de l’A. Encara conservo les tapes de la capsa amb bombons que els senyors Neil li varen regalar aquell 9 d’agost.

Per conèixer unes quantes coses de més enllà de la capital del Tàmesis vàrem fer un parell de sortides. El dia 4, diumenge, ens vàrem afegir a una excursió en autocar que organitzava la parròquia dels senyors Neal: vàrem passar per Wells, Stonehenge (tot el monument per a nosaltres, sense gairebé ningú més), Brighton (amb la platja i el parc d’atraccions on tot just deu anys abans hi havien hagut les batusses entre mods i rockers), els penya-segats de Dover i, ja de tornada, Windsor. Tres o quatre dies després, amb un company de feina de la Griselda i l’A. vàrem visitar Coventry, especialment la catedral destruïda pels bombardeigs, i després Strafford-upon-Avon, la vila on va néixer Shakespeare en la qual, a més a més, vàrem fer una passejada en barca pel riu Avon que encara avui recordem.

El dissabte 3 d’agost –i per pura casualitat– vàrem coincidir a Hyde Park amb l’acte de presentació –amb predicació incorporada– de Sant Mirankari Mandai a la qual vàrem assistir asseguts damunt de la gespa i envoltats d’una devota multitud de feligresos hindús. Pel que he esbrinat aquí, es tracta d’un moviment místic que encara avui està en actiu.

També vàrem viure de molt a prop la insòlita experiència d’observar en la seva salsa els fanàtics seguidors del futbol anglès. Com he dit més amunt, la nostra parada de metro, Neasden, era la immediatament anterior de Wembley Stadium. I precisament allí el dissabte 10 es va celebrar la final de la Charity Shield (*), el partit que enfronta els guanyadors de la Lliga i de la Copa de l’any anterior. En aquella ocasió el Leeds United i el Liverpool, respectivament. Recordo que cap al vespre vàrem agafar el metro per tornar a casa i que cada vagó l’ocupava l’afició d’un dels dos equips. I desgraciat de l’aficionat que, despistat, entrava en el vagó que no li tocava. A la següent estació sortia disparat del vagó adversari a base d’empentes i trompades.

El dijous 8 d’agost vàrem viure un altre fet insòlit: el president Richard Nixon va presentar la dimissió a causa de l’afer Watergate i de seguida ho vàrem saber perquè en un tres i no res els carrers es varen omplir de venedors que anunciaven a crits edicions especials dels diaris. Talment com ho havíem vist en les pel·lícules però mai com aquella vegada, aquella primera vegada, en rigorós directe.

En tornar a casa encara vàrem aprofitar el que quedava de vacances per anar, també amb la Griselda i el Jaume, uns dies per la costa. D’allí provenen un parell de records relacionats amb un clauer i amb el festival de cançó de Canet que fa set anys vaig explicar en aquest apunt i en aquest altre. Un parell d’escrits que, abans de tancar aquest crònica de fa cinquanta estius, us recomano de llegir perquè em sembla que us agradaran.

———————————————————————————–

(*) Aquest trofeu encara es disputa avui, però amb el nom de Community Shield (vegeu aquí).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!