Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

12 d'agost de 2009
0 comentaris

“Estimeu-me, si us plau estimeu-me”, Michel Polnareff (1966).

Hi va haver una època, quan jo era jove, que procurava comprar cada mes la revista “Salut les Copains”. Parlo dels anys que van del 1965 al 1968 aproximadament. I dic que “procurava” comprar-la perquè, per raons fàcils d’imaginar, no sempre arribava a la Llibreria Francesa de la Rambla, que era un dels pocs llocs on en aquella època es podia comprar i on jo la reservava d’un mes a l’altre per evitar que algú se m’avancés.

Aquesta experiència m’ha permès agafar per sorpresa a la majoria de francesos amb qui he tingut i tinc tractes (per sort en són uns quants i unes quantes), que el que menys s’esperen és trobar-se un català -per molt carrossa que sigui- que els parli amb la familiaritat pròpia d’un compatriota de Flaubert dels Hallyday, Vartan, Dutronc, Hardy, François, Sheila, Mathieu, Mitchell, Antoine, Aufray, Macias, Gall, Adamo, Villard, Christophe, Anthony, Polnareff i un llarg etcètera més. Cantants amb els quals, a fi de comptes, també he configurat el meu mapa estètic. La meva educació sentimental, per dir-ho a la manera flaubertiana.

Recordo perfectament com vaig descobrir Michel Polnareff. Va ser gràcies a “Salut les Copains”, és clar. Calculo que seria a mitjans de 1966. Havia debutat amb una cançó que va tenir força èxit -“La poupée qui fait non”– i provava sort amb el seu segon disc. El que tenia com a tema principal “Love me, please love me” i a l’altra cara “L’amour avec toi”, una cançó amb una lletra una mica forta per la sensibilitat francesa del moment que li va merèixer la consideració de “no radiable”.

El reportatge de la revista presentava Polnareff passejant i tocant la guitarra pels carrerons de Montmartre a la manera d’un “beatnik” de paper “couché”. És a dir, ros, afaitat, net i carregat de delicadesa. Aquí, lògicament, no ens en vàrem assabentar però a França de seguida li varen penjar la llufa d’homosexual -condició, per cert, assumida des del primer moment per l’interessat sense cap mena de recança- i, certament, tot el seu capteniment s’encaminava cap a la consolidació d’una imatge de persona feble i plena de sensibilitat.

Quan “Love me, please love me” es va publicar aquí em va faltar temps per comprar el disc -encara el tinc, és clar- i vaig començar a escoltar-lo així que en tenia oportunitat. M’encantava la musicalitat del tema, la veu melodiosa del cantant i la lletra. Una lletra que em sobtava pel fet que l’autor s’adreçava a la persona estimada amb un solemne i respectuós “vous” per comptes de l’habitual i casolà “toi”.

Estimeu-me si us plau, estimeu-me
Em feu embogir
Per què us burleu a tothora
del meu pobre amor?
De debò us dóna plaer
veure’m patir tant?

Recordo que en el reportatge de “Salut les Copains” hi havia una fotografia a doble pàgina (de Jean-Marie Périer, m’atreviria a assegurar) en la que Michel Polnareff contemplava un conill petit i pelut. Una frase coronava l’escena: “Si vols un amic, domestica’m”, que és la frase que la Guineu li diu al Petit Príncep quan se’l trova per primera vegada. Un exemple perfecte de coherència entre el fons i la forma periodística. Sí, senyor.

La trajectòria de Polnareff ha estat llarga, accidentada i irregular. Jo, de fet, m’he quedat amb la imatge d’aquell xicotet indefens dels primers anys tot i que una de les meves recomanacions musicals per Sant Jordi de 2008 (vegeu aquí) va ser el disc que aplegava els millors moments de la seva última gira. Un disc que, per cert, continuo recomanant ara. Quan ara li pregunto a algun francès què en pensa de Polnareff em trobo amb opinions molt contraposades -grans amors i grans odis- que refermen la meva impressió inicial que no és pas un artista convencional.

Potser va ser per això que em va cridar l’atenció fa quaranta anys. I segurament és per això que encara avui l’escolto amb plaer.

Acabo el rollo i us deixo amb la música de Michel Polnareff, que és el que interessa. Vegeu-lo aquí sota en un programa de televisió de l’època del blanc i negre fent veure que cantava en directe.

Per cert, d’això aquí en déiem “fer un Escala en hi-fi”. Us en recordeu?

http://www.youtube.com/v/zrlWXhSSgHk&hl=es&fs=1&

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!