Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

10 de desembre de 2005
0 comentaris

“És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”. En record de Pedrolo i sobre la COPE i companyia (amb perdó per la barreja).

Ja sé que més d’un em titllarà de simplista i panxacontenta però en aquests temps de múltiple oferta informativa em sembla innecessari i una mica fatigant entrar en debats sobre si un diari, una emissora, un programa o un locutor han de plegar o no. Fa molts anys Manuel de Pedrolo va escriure una novel·la al·legòrica com totes les seves -"Acte de violència" crec que es deia- en la que parlava d’una comunitat que viu atemorida sota l’opressió d’un dictador fins el dia que a algú se li acut escampar entre la ciutadania un missatge concís i demolidor: "És molt senzill: quedeu-vos tots a casa". Doncs mira, ja que no podem desprendre’ns de la rèmora d’Espanya -i el que durarà mentre Catalunya li sigui un negoci tan rodó- potser trauríem un rendiment millor si optàvem per la via de fer el buit a tot allò que ens ofèn, que ens agredeix o, simplement, que no ens interessa. Dit a la pedroliana manera: és molt senzill: es tracta de fer-los el buit.  (n’hi ha més)

 

Oh, em direu, no és tan fàcil callar quan menteixen, ens insulten o ens calumnien de mala manera. És cert, us respondré, es fa difícil no tornar-s’hi però, de debò esperàveu alguna cosa diferent d’aquest ens denominat Espanya?. No pretenc pas posar-me com a exemple de res ni de ningú però crec que a partir d’una certa edat s’ha de començar a ser selectiu. Per raons d’economia de temps, senzillament. Perquè, de temps per viure, me’n queda menys del que ja porto viscut i no és qüestió, doncs, de dilapidar-lo.

Vull dir que com que no m’interessa gens el que m’expliquen (o la manera com m’ho expliquen) mai escolto la COPE ni llegeixo La Razón. I que l’únic dia que compro El Periódico, El Mundo o l’ABC és el que publiquen el suplement literari i ho faig per raons professionals. Podria dir el mateix d’El País però admeto que els diumenges també el compro. Com que tinc més feina que temps per fer-la i, a més a més, sóc de tendències matineres puc jurar damunt les Bases de Manresa que no he vist ni un sol programa de "Gran Hermano", "Crónicas marcianas" o "Operación Triunfo". Dies enrere ja vaig dir aquí mateix el que pensava del programa diari de Joan Barril a Catalunya Ràdio; lògicament ja no l’escolto. El mateix que amb "El Suplement" dels caps de setmana a la mateixa emissora. Com que no m’agrada el programa de cada tarda del Grasset els divendres -l’únic dia que puc escoltar-lo una estona- em mantinc fidal al Clapés, ara a RAC-1. I Antena 3 només la miro els migdies que dino a casa per Els Simpson.

Quan en algun diari veig un article d’algun càrrec polític o de partit -sigui quin sigui- senzillament giro full perquè sé que el que m’explicarà serà la versió oficial dels seus i, per tant, no m’interessa. I no cal dir que en la meva declaració anual a Hisenda el quadret per al suport econòmic de l’Església es queda en blanc. I que al Caprabo cada vegada lA. i jo ens fixem més en les etiquetes d’origen dels productes que comprem.

Que quedi ben clar, però, que no estic equiparant (Déu me’n guardi) Joan Barril o El Periódico amb Federico Jiménez Losantos; és a dir, gent demòcrata amb un feixista. I que si m’he de sentir proper a alguna ideologia mai serà al feixisme, és clar, perquè els feixistes són mala gent. Em refereixo, simplement, a que les coses que diuen tant els uns com l’altre a mi a aquestes alçades de la pel·lícula no m’interessen gens. Encara que tinc molt clar que el que diuen els uns em pot provocar rubor intel·lectual i que, en canvi, el que diu l’altre em pot indignar i generar vergonya aliena. Que mentre els uns fan pessigolles l’altre provoca incendis que poden arribar a ser incontrolables. Que són coses molt diferents, vaja.

I així vaig tirant. No sé si millor però sens dubte molt més tranquil i descansat. Sense les enrabiades que veig que la gent agafa quan llegeix, veu o escolta determinades coses de determinada gent. Ple de contradiccions, és clar. Com qualsevol ciutadà. I sense voler plantar bandera de res. Digueu-me simplista o panxacontenta, si voleu. O paradigma de la "majoria silenciosa". Potser sí, però jo continuo creient que és molt senzill: es tracta de fer-los el buit i no perdre-hi el temps.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!