Totxanes, totxos i maons

Copio directament de la Viquipèdia, que ho explica molt bé:

“La síndrome de Stendhal (també anomenada síndrome de Florència o estrès del viatger), és un trastorn psicosomàtic que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions, i sorgeix probablement quan l’individu s’exposa a una sobredosi de bellesa artística, pintures o obres mestres d’art. Té aquesta denominació pel famós autor francès del segle XIX, Stendhal (pseudònim de Marie-Henri Beyle), el qual va donar una primera descripció detallada del fenomen, quan ho va experimentar en la seva visita el 1817 a Florència, Itàlia, i que va publicar en el seu llibre ‘Roma, Nàpols i Florència’: Havia arribat a aquell punt d’emoció, allà on es troben les sensacions celestes donades per les Belles Arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Creu, el cor em bategava, la vida se m’esgotava, havia de caminar amb por de no caure. ”

La Basílica de la Santa Croce, a Florència

Després d’unes quantes visites a Florència durant aquests darrers anys (i alguna més que encara ha de venir) crec que conec força bé la ciutat i que entenc el sentiment de Stendhal. I no només a la Santa Croce; l’església de Santa Maria Novella seria un altre dels punts àlgids d’aquesta concentració de bellesa que la capital de la Toscana ofereix al visitant O el meravellós conjunt format pel Campanar, el Baptisteri i la Catedral, coronada amb l’espectacular cúpula de Brunelleschi.

El Duomo amb l’espectacular cúpula de Brunelleschi

Al llarg de tota la vida he manifestat interès per l’arquitectura dels llocs que visitava, això m’ha permès anar fent una llista del que podríem dir ‘els anti-Stendhal’. És a dir, llocs en els quals el nyap, l’aberració, el mal gust o la més esborronadora de les lletgeses ataquen a qui els contempla. Sobretot aplicats en edificis no més antics de 50/60 anys; és a dir, construïts en èpoques en què ja hi havia mitjans i recursos per aplicar uns criteris mínims d’estètica.

A Catalunya en tinc uns quants. Per exemple, l’Hotel Bruc (vegeu aquí), situat a la falda de la muntanya de Montserrat i que exhibeix sense gens de pudor uns pilars de sustentació que, en pla generós, podria definir com ‘poc afortunats’, i en pla implacable com ‘apoteosi de la lletgesa’.

Hotel Bruc, el Bruc

A la ciutat de Barcelona tinc un parell d’exemples d’aquests tipus. Un és la Residència Activa Parc de les Aigües (vegeu aquí), situada damunt del túnel de la Rovira, que exhibeix una aberrant interpretació de tots els estereotips de l’arquitectura modernista barrejats amb aquella tècnica tan española del ‘que no farte de ná’.

La Residència Parc de les Aigües

Aquesta inefable residència per a indefensos vellets no és l’únic nyap a la meva ciutat. La finca número 384-388 del carrer València –a dues passes de l’antiga fàbrica racionalista Myrurgia— hi ha un edifici amb una façana ocupada per finestres circulars que a mi em provoquen urticària (i encara sort que els arbres del carrer camuflen una mica el desastre).

La finca 384-388 del carrer València (Barcelona)

Jo anava pel món amb aquesta llista de petites ronyes arquitectòniques del meu entorn amb les quals ja m’havia acostumat a conviure… fins que el diumenge passat vàrem anar tota la família a un restaurant situat a Empuriabrava (un indret on, per estrany que pugui semblar, no hi havíem estat mai) per celebrar l’aniversari de l’A.

Allí va ser on em vaig topar amb l’aberració de les aberracions, la mostra més evident de l’anti-síndrome de Stendhal.

(Continua –i s’acaba– aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!