Totxanes, totxos i maons

Els seguidors habituals d’aquestes Totxanes saben que la figura del poeta Josep Carner ha aparegut en uns quants apunts al llarg dels vint anys que porto escrivint en aquest Bloc.

Si feu clic damunt d’aquest enllaç tindreu accés a una seixantena llarga de textos en els quals la figura del poeta és esmentada, ja sigui com a protagonista central o citat de passada.

Una part important d’aquests comentaris que dedico al poeta (aquest, per exemple) forma part d’una sèrie que vaig començar fa dotze anys i que vaig titular ‘Batalletes de l’arxiver’ (vegeu-les aquí totes aplegades).

Si teniu la paciència de llegir-les comprovareu que tenim una parròquia literària propensa a embolicar-se en picabaralles, bronques i vituperis diversos per poc que les circumstàncies s’hi posin bé. Som així i sembla que no tenim solució…

Però no cal remuntar-se al passat. En els darrers dos mesos s’ha revifat una polèmica que es va arrossegant des que, ara fa vuit anys, va començar el projecte de publicar l’Obra Completa de Josep Carner. Un projecte ambiciós i complicat del qual té cura el professor Jaume Coll, marmessor del poeta i director de la Càtedra Josep Carner de la Universitat de Barcelona.

Per dir-ho de manera discreta i breu resulta que la feina –i la metodologia per desenvolupar-la– que fa el professor Coll no acaba de ser del gust de tothom. I darrerament n’hem tingut unes quantes proves.

Per començar, el dissabte 14 de setembre de 2024 les pàgines de llibres del diari ARA anunciaven l’aparició d’un misteriós recull de poemes satírics dedicats a Carner i al seu curador (vegeu aquí l’article de Jordi Nopca que ho explicava).

Pocs dies després l’escriptor Toni Sala feia en el mateix diari unes interessants aportacions a l’afer en aquest article en el qual demanava que, més enllà d’obres completes, edicions crítiques i altres filigranes, el que cal ara és recuperar urgentment la ‘Poesia’ de Josep Carner, un llibre reeditat fa trenta-dos anys (Quaderns Crema, 1992) que és ni més ni menys que la selecció i ordenació que el mateix poeta va fer l’any 1957 de tota l’obra que havia publicat fins aleshores. No cal dir que ‘Poesia’ és un llibre introbable i que els afortunats que el tenim mirem de dissimular cada vegada que algú ens el demana per fer-li una ullada. No fos cas…

Arran de la presentació a la premsa de l’últim volum de l’Obra Completa de Carner van sortir a la superfície uns quants elements d’aquesta controvèrsia que, com acabo de dir, des de fa uns quants anys està latent. El 9 d’octubre en va parlar Montserrat Serra a Vilaweb (vegeu aquí l’article) i tres dies després novament Jordi Nopca al diari ARA (vegeu aquí l’article).

Pel que fa al misteriós recull de poemes satírics, titulat ‘L’u i el doble’ i escrit per un tal Norbert Planagumà, la meva opinió està molt condicionada pel fet que, com que ja tinc una edat, no puc evitar que aquest afer em remeti a situacions viscudes anteriorment. Parlo, més concretament, de ‘Les flors del mall’, el llibre que un tal Carles Bau de l’Aire va presentar al Premi Carles Riba de poesia de 1981 i del qual fa tres anys que vaig parlar en aquest apunt.

Una bona amiga va tenir la gentilesa d’enviar-me un document pdf amb el text i, per tant, puc dir que he llegit ‘L’u i el doble’… i que m’he avorrit bastant.

Una vegada més es demostra que aquest tipus de textos escrit ‘a la contra’ d’algú tenen una característica comuna: els qui els escriuen es diverteixen molt més que els qui després els llegim.

I si em forceu a comparar entre aquelles ‘flors del Mall’ de fa quaranta-tres anys i el recull d’ara dedicat a Josep Carner i Jaume Coll diré que aquell em va agradar força més que aquest.

Fins i tot en aquestes coses sembla que anem com els crancs, Déu meu…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!