Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie i aquí el segon)

Aquesta breu sèrie de tres apunts que va començar inspirada per una frase de Josep Pla a ‘Girona, un llibre de records’ —‘emanacions vespasiàniques’— que vaig caçar al vol durant una lectura feta el dissabte passat en començar la Ruta Josep Pla per Figueres davant de l’Institut Ramon Muntaner de la capital de l’Alt Empordà i que va continuar –la sèrie, em refereixo– amb una incursió per l’Imperi Romà l’acabo avui fent un salt de divuit segles i situant-nos a París.

Durant la primera meitat del segle XIX París ja era una de les grans ciutats europees per bé que en l’urbanisme conservava encara moltes traces del seu passat medieval. Sobretot pel que fa a la higiene, cosa que propiciava un munt d’epidèmies. L’any 1834 Claude-Philibert Barthelot, comte de Rambuteau (vegeu aquí), va ser nomenat prefecte de la ciutat. El comte anava carregat de grans idees sobre el que s’havia de fer  a la capital francesa. El seu lema ‘aigua, aire, ombra’ el va anar fent realitat projectant grans avingudes, amples i amb arbres a banda i banda, il·luminació artificial per a la nit, nova xarxa de clavegueram, parcs, fonts… i cinc-cents urinaris públics escampats amb generositat per tots els barris parisencs.

Aquesta política de sanejament i modernització del comte de Rambuteau va ser acollida pels ciutadans amb gran entusiasme. Tant, que no va passar gaire temps que la veu popular denominés els quioscos destinats a aliviar les necessitats fisiològiques dels transeünts amb el nom de ‘columnes Rambuteau’, cosa que en arribar a oïdes del nostre estimat comte li va posar tots els pèls de punta. Malgrat tota la feina que havia fet per millorar la ciutat no li agradava gens que el seu nom passés a la història associat amb la pixera de la gent.

Home culte i coneixedor de la història de seguida va reaccionar apel·lant als antecessors de l’època clàssica. I més concretament a l’emperador Vespasià. D’aquesta manera va fer escampar el nom oficial d’aquells enginys de forma tubular que ja formaven part del paisatge quotidià a banda i banda del Sena: ‘columnes vespasianes’, una denominació que de seguida va fer fortuna perquè els parisencs varen intuir ràpidament l’encert de revestir un acte tan prosaic com fer pipí amb un vernís de cultura clàssica.

Va ser així com un prefecte francès va salvar el seu nom a canvi posar-hi el d’un emperador romà. I amb tant d’èxit que de seguida la moda de les ‘colonnes vespasiennes’ la varen adoptar a Itàlia en forma de ‘colonne vespasiane’ i molt després, durant algun dels seus viatges italians de la dècada dels anys 20, Josep Pla en va tenir coneixement. Un coneixement que durant els primers anys de la dècada dels 50, quan escrivia l’experiència del seu examen d’ingrés en l’Institut Ramon Muntaner de Figueres l’any 1906, li va servir per adjectivar amb gran precisió aquella pudor de pixats que encara tenia clavada en el seu record.

Per acabar de completar aquesta breu passejada per la història dels urinaris públics us convido a llegir el que ‘Barcelofília’, el sempre recomanable Bloc dedicat a la Barcelona desapareguda, explica (vegeu aquí) sobre la manera com aquests enginys van arribar a la Ciutat Comtal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!