Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Quan li vaig explicar a la Mila la història dels nens i nenes de l’Escola Castella va decidir, amb bon criteri, que els deixaria ‘Els ulls d’en Bao’ amb dos requisits: escriuria al començament del llibre una dedicatòria personal per als alumnes de l’Escola (amb una mica d’ajut per part meva), i els prestava el conte pel temps que el necessitessin amb la condició que ells també li prestessin un llibre de la seva Biblioteca. Proposava, doncs, un intercanvi temporal.

En conseqüència, el vespre del 26 de setembre vaig escriure a l’Eva un correu electrònic en què li feia saber el que havíem decidit per si li semblava bé. De passada vaig aprofitar per enviar-li un parell d’enllaços a articles meus en què parlava amb més detall de la meva relació amb el barri. Més concretament li vaig enviar aquest article que evoca el barri de quan jo era infant a propòsit de complir-se cent anys del bar La Principal i aquest apunt que descriu l’últim dia que vaig ser a la casa de la meva infantesa, poc després de la mort de mon pare.

La dedicatòria de la Mila la podeu veure en la imatge que encapçala aquest apunt i diu: “Nens i nenes de l’Escola Castella: Aquest conte em va agradar molt quan els avis me’l varen regalar. Ara us el deixo perquè el llegiu. Espero que també us agradi.” I acaba signant amb el nom i el cognom, amb la data -setembre de 2021- i un parell de símbols que ara com ara solen acompanyar la majoria de textos que la Mila escriu per enviar a altres: un cor i un rostre somrient.

Només quedava per lligar, doncs, el dia i l’hora que podria passar jo per l’Escola Castella a fer l’intercanvi. I, com era d’esperar, la resposta de l’Eva no va trigar ni una hora a arribar-me. Una resposta, per cert, plena de detalls i coincidències al voltant del barri i de la gent que hi viu i que hi hem viscut. La màgia continuava: “M’ha fet molta gràcia que la Mila tingui 9 anys, el meu fill Jan també en té 9. I m’he emocionat amb la dedicatòria de la Mila, que bonica! Demà mateix explico tot això a l’escola i comencem a parlar de l’intercanvi. Serà una experiència molt bonica i emocionant. Segur que podem trobar un moment per trobar-nos, ens adaptarem als teus horaris -quina feinada que fas!- tant com sigui possible. No en tinguis cap dubte!! Per cert, nosaltres cada any per celebrar el dia de la dona anem a la principal a dinar. És un costum que ja ha quedat arrelat a l’escola. La meva mare -va morir l’any 2017 amb 70 anys- va crèixer a Viladomat fins que va tenir el seu segon fill i es van traslladar a Horta. Jo que sóc la quarta i la petita ja vaig nèixer a Horta. La mare va tornar al barri quan va decidir agafar la parada que tenien el meu avi i la meva tieta – que ha viscut tota la seva vida a Floridablanca- al Mercat de Sant Antoni. Mentre llegia el teu article de la Principal i el bloc on escrius l’article de la cadira, imaginava a la meva mare creuant-se amb tu i amb en Terenci pel carrer o al cine Goya on hi anava i es posava a dalt de tot en un ‘palco’ perquè ella era massa petita i crec que no podia entrar i les meves tietes l’amagaven.”

I s’acabava amb un deliciós (i molt típic del tarannà expressiu de l’Eva amb el qual ja em començava a familiaritzar): “Vinga doncs! A partir de demà em poso en contacte amb tu en aquest número i formalitzem la trobada. Oi tant que si! Quins nervis!”

Aquella història havia començat tot just quaranta-vuit hores abans, el dia de la Mare de Déu de la Mercè, i ara -el diumenge 26 al vespre- era a punt d’arribar a la seva eclosió final: definir el dia i l’hora que jo visitaria els nens i nenes de l’Escola Castella per portar-los, en nom de la Mila, ‘Els ulls d’en Bao’ i recollir el llibre que ells havien triat.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!