Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquell correu inesperat que acabava de rebre de l’Eva deia exactament això: “Vaig buscant el conte del que parlaves en una publicació, els ulls d’en Bao. He anat a l’hospital de Sant Joan de Déu però no el tenen. No el trobo enlloc de fet. A l’escola aquest any treballem sobre el projecte titulat ULLS. Anem buscant activitats de motivació per fer amb els i les alumnes per tal de provocar algun tema d’investigació que sorgeixi de les activitats inicials de motivació, introducció. Aquest conte i la història que hi ha al darrera m’interessa moltíssim. Crec que poden sorgir moltes preguntes a partir de la història i, per tant, es pot teixir una trama que pot dur a mil històries o investigacions diferents. No sé com localitzar el conte per poder comprar-lo. He pensat que, si la teva neta encara el té, potser podríem arribar a fer-nos alguna mena d’intercanvi o préstec.”

Fins aquí ja sabeu el contingut d’aquell primer correu que l’Eva, també com el nàufrag a què feia referència en l’apunt anterior que llança al mar una ampolla amb un missatge, em va enviar. Havia anat escorcollant per la xarxa fins que la seva paciència va tenir recompensa quan va topar amb aquest Bloc i amb l’apunt que parlava del conte que ella perseguia.

El que l’Eva no sabia, però, era que l’Escola Castella, la seva estimada escola, forma part dels escenaris per on va transcórrer la meva infància i joventut.

Per això, l’endemà mateix li responia dient que consultaria la seva proposta amb la Mila (la tenia molt a l’abast perquè aquells dies, precisament, els passava a casa nostra) i, alhora, li afegia això: “Ja sé que no ve a tomb, però em fa gràcia dir-te que l’Escola Castella -i els seus voltants: la plaça, l’església dels Mercedaris, el carrer Tallers, l’antic cinema Pelayo, la xurreria que hi havia just a tocar…- forma part dels escenaris de la meva infantesa i joventut. Entre 1954 i 1972 vaig viure a la plaça Goya, a l’última casa del carrer Sepúlveda. I els meus pares hi varen viure fins a la seva mort (2006, ma mare, i 2010, mon pare).”

La resposta de l’Eva tampoc es va fer esperar: “M’ha agradat molt rebre la teva resposta i m’encanta saber que estàs arrelat al barri on treballo. A l’escola, totes les mestres que hi treballem ens estimem el barri, les famílies, els infants i l’escola. Per tant, m’agradaria molt convidar-te a la nostra escola a tu i a la teva neta Mila. Som una gran família petita i acollidora, si voleu podeu venir i compartir una estona amb els infants i explicar-nos la història dels ulls d’en Bao i nosaltres us convidarem a un bon esmorzar de la Mistral. Gràcies per llegir-me i per respondre tant ràpid!!”

Una vegada més, sense saber-ho, l’Eva polsava una altra tecla sensible de la meva memòria: el forn Mistral. Que, en aquells anys es deia ‘Horno Moderno’ i sobre el qual parlaré més endavant, cap al final d’aquesta sèrie d’apunts que pel que vaig veient no serà breu. El ‘Horno’ estava situat a cinquanta metres de casa -a l’altra banda de la Ronda– i a tocar de les Franciscanes de la plaça de la Universitat, l’escola on vaig anar fins als vuit anys (1958), després de passar per la ‘Academia Aguilar’ del carrer Ponent. Un pas que va ser breu, però diguem-ne que força substanciós (vegeu, si no, aquest apunt i també aquest i aquest altre, en els quals parlo d’aquesta ‘Academia’).

Ara només es tractava de parlar amb la Mila a propòsit de la petició que els nens i nenes de l’Escola Castella ens feien per mitjà de la seva mestra Eva i donar-los la corresponent resposta.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!