Totxanes, totxos i maons

Tot i que aquestes Totxanes no tenen activada l’opció d’acollir els comentaris dels lectors, la possibilitat de posar-se en contacte amb mi per mitjà del correu electrònic no està gens oculta: només cal clicar damunt del “jotajotai” que trobareu a sota del títol de cada apunt. Una bona prova d’això la tinc en els nombrosos correus que els seguidors d’aquest Bloc em fan arribar per suggerir, opinar i apuntar idees sobre les coses que dic, les que no dic… i les que hauria de dir.

Un d’aquests corresponsals és en Pere Roch. No m’escriu gaire sovint, però quan ho fa agrupa comentaris -sempre plens de gentilesa i amabilitat- sobre uns quants apunts i recupera el temps perdut…  (n’hi ha més)

Gràcies, doncs, desconegut amic Pere. I no et cansis d’escriure. Encara que sigui per fotre’m de tant en tant garrotada. Que no tot han de ser flors i violes, tu…

En el seu últim correu en Pere m’expressa el seu acord amb la valoració que jo feia al final d’aquest apunt després de veure a TV3 l’engrescador  programa inicial d’“El convidat”, d’Albert Om, dedicat a Teresa Gimpera.

Des d’aquell dilluns fins ara no m’he perdut cap programa. I això que el d’abans d’ahir es va emetre més tard per culpa de l’entrevista (que, naturalment, em vaig saltar) al MH President Montilla.

M’agrada molt, moltíssim, “El convidat”. Trobo que el seu inventor (*) i conductor, Albert Om, ha sabut trobar una fórmula senzilla però rodona que supera amb escreix un dels perills d’aquest tipus de programes “amb protagonista”: que no tothom dóna el mateix resultat en el cara a cara i, per tant, l’èxit del producte està molt condicionat per la tria de la figura de cada programa i fins i tot pel seu estat d’inspiració en aquell moment.

Om sap trencar el glaç i ocupar els espais buits que pugui deixar el seu protagonista amb un tacte exquisit, elegant, jugant les seves cartes amb habilitat i talent.

I, sobretot, m’agrada “El convidat” i admiro Albert Om perquè amb ell ha arribat a la pantalla una cosa fonamental en la vida -i en el mitjà televisiu- que sembla que ningú no prengui en consideració: el silenci. El valor dels instants en què, senzillament, la vida passa sense necessitat de fer res més que deixar-la circular lliurement a través nostre.

No sé si és deliberat o, senzillament, són cabòries que em munto jo, però dels quatre programes emesos n’hi ha hagut tres amb algun instant de silenci que m’ha arribat a l’ànima. Només en un -el dedicat a Andreu Buenafuente, sense cap mena de dubte el més fluix dels emesos fins ara- aquest instant no l’he sabut trobar.

El primer instant sublim és l’escena a la cuina de Teresa Gimpera. Ella parla de la mort del seu fill (ja fa més de vint anys) a causa de la sida i la droga i ho fa amb una senzillesa desarmant, amb l’aplom que dóna la pena infinita d’una mare que ha perdut un fill i que sap que no podrà deixar de pensar en l’absent ni un sol dia de la seva vida. L’escena la contemplem a través d’una càmara situada darrere d’Albert Om. De sobte, la Gim calla, mira el seu interlocutor i uns segons després veiem com mou la seva mà cap els ulls del convidat per eixugar-li una llàgrima espontània que no estava en el guió.

El segon instant de silenci va ser en el programa a casa d’Eduard Punset. És de nit i tots dos seuen en un sofà a tocar de la llar de foc. L’escena ens arriba a través d’un pla frontal amb els dos homes asseguts. Om fulleja una revista i de sobte s’adona que Punset s’ha mig endormiscat. Aleshores plega la revista, se’l mira uns instants i diposita amb summa delicadesa la seva mà sobre el genoll del dorment que es desperta amb un somriure plàcid al rostre.

El tercer instant sublim va ser abans d’ahir en el programa amb Antoni Bassas. L’escena passa al local on hi ha la corresponsalia de TV3 a Washington. L’avió ha aterrat fa una estona i Om circula amb una bona dosi de “jet lag” tot i que de moment resisteix. Bassas li ha demanat uns minuts per atendre la feina i ell aprofita aquell parèntesi per seure, engegar la televisió i anar passant pantalles sense dir res mentre la càmara el va envoltant i sona bona música de fons (no recordo bé aquest detall, però diria que és Sanjosex).

Són detalls plens de senzillesa -del programa a casa d’Eduard Punset l’amic Pere Roch em remarca també l’escena de l’endemà, quan tots dos s’estan afaitant al bany- que demostren que a la televisió l’important és el talent i la sensibilitat. Aquell “less is more / more is less” dels racionalistes alemanys de la Bauhaus. I que un silenci, una mirada o un gest són imparables quan surten de l’ànima perquè són, fonamentalment, veritat. Una virtut, ai las, masa vegades allunyada de la televisió.

El silenci, deixar que la vida faci el seu recorregut… Déu meu, quin exemple per en Merlos i la inefable colla pessigolla de la Fórmula 1, que no callen ni un instant…

—————————————————————————-

(*)  A propòsit del que escrivia en començar aquest apunt l’Anna R. -estimada autora del Bloc “Viure a Estocolm”– m’envia un correu per dir-me que a la televisió sueca fan un programa molt similar des de fa un any. I que el més segur és que el programa suec sigui una còpia d’algun altre anglès o americà. Queda dit, dincs. I a cadascú el que sigui seu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!