Totxanes, totxos i maons

(Les cartes anteriors les podeu veure aquí)

Estimadíssima Mila,

Potser no és el millor mètode, però des que eres molt menuda la teva àvia i jo hem intentat familiaritzar-te amb alguns petits rituals amb la intenció d’anar fixant al llarg del teu camí unes quantes referències que t’ajudin a recordar quan siguis gran alguna cosa de les estones que passaves amb nosaltres.

Les noies i els nois de la teva edat, però, sou com unes esponges que tot ho xucleu perquè tot us convida a la experimentació i al canvi constant. Sobretot al canvi. Per això quan menys t’ho esperes resulta que allò que durant un temps us ha agradat deixa d’interessar-vos perquè el vostre cervell -una màquina infatigable- està sempre a la recerca d’estímuls i sensacions noves.  (n’hi ha més) 

Pels adults que tenim la sort d’acompanyar-vos en aquests moments és un període excitant perquè gairebé cada dia incorporeu una habilitat que no teníeu el dia abans mentre que pel camí aneu deixant de banda, com t’acabo de dir, rutines que fins aleshores us havien fet gràcia.

Jo crec, però, que no es perd res. Que la memòria de les persones funciona per capes i que quan una ja la tenim saturada en preparem una altra que, aparentment, enterrarà l’anterior. Però que s’hi queda per sempre més, no ho dubtis.

I així un bon dia, molts anys després, gràcies a un casual encadenament d’estímuls -un so, una olor, una frase, el color d’uns ulls, un gest…- tornen a emergir com per art de màgia paraules, imatges o músiques que fins aleshores vivien soterrades en les capes més profundes del magatzem dels records.

En els disset mesos que portes viscuts l’àvia i jo hem posat molta cura en l’acompliment d’aquests rituals amb el desig que, d’alguna manera, tinguessis consciència -o almenys la intuïció- de la seva condició d’excepcionals.

N’hi ha alguns que van durar uns mesos i que ara ja no et diuen res. Te’n donaré uns quants detalls perquè quan llegeixis aquesta carta (si mai l’arribes a llegir, és clar) tinguis pistes suficients per recuperar-los de l’oblit.

Parlo, per exemple, de l’“escarbat bum bum” que et cantava quan et posava ajaguda sobre els meus genolls mentre seguia el ritme de la cantarella percudint suaument amb les dues mans sobre la teva esquena.

O de la Dansa número 2 de Frederic Mompou -aquella del “Fes-te encí, fes-te ençà…”, denominada també “Galop de cortesia”– que jo et xiulava (som molt xiuladors, a casa) quan et portava pel carrer amb el cotxet. Una música que automàticament et feia moure rítmicament el cap i els braços i que només identificaves quan te la xiulava jo i no quan, per exemple, l’escoltàvem en disc interpretada al piano.

Parlo també d’aquell “Ning nang, ning nang, les campanes de Sant Joan…”, que et cantàvem l’àvia i jo a cor mentre t’agafàvem -ella pels peus i jo sota les aixelles- i et balancejàvem a dreta i esquerra com el batall d’una campana. Un ritual, per cert, que hem mantingut viu fins fa molt pocs dies…

Altres rituals encara estan “de moda” en el moment que t’escric aquesta carta. Per exemple quan t’agafo a coll per observar el moviment del pèndol, el tic-tac de la maquinària i el so profund de les campanades que emet el rellotge de paret que presideix el menjador de casa. Des de ben petita feies anar el dit d’un costat a l’altre mentre feies un rudimentari ta-ta que volia imitar el batec de l’aparell.

Un rellotge que em va acompanyar durant els anys de la infantesa des del menjador de la meva àvia Juanita i al qual, pel que sé, no li deu faltar gaire per complir un segle d’existència. (Fa un any vaig parlar-ne aquí, precisament)

Un altre dels rituals que encara mantenim vius -i aquest sí que és exclusiu de la teva dolça àvia- és la cançó “Sant Joan feu-la ben gran, sant Martí feu-la adormir, feu-li fer una dormideta fins a demà al dematí…” que et canta a cau d’orella quan t’agafa a coll per posar-te al llit, ja sigui a l’hora de la migdiada o després de sopar. Sàpigues que mai t’has fet de pregar per anar a jóc i m’agrada pensar que, en aquesta feliç circumstància tenen un paper preponderant les virtuts adormidores de la tonada, la veu suau que te la cantusseja i el gest amb els braços -de recolliment i protecció- amb el qual l’àvia t’acompanya fins al moment que et diposita damunt del llit.

Un escriptor valencià que jo m’estimo molt i que es diu Joan Francesc Mira ho explica en el seu últim llibre: vivim, estimada Mila, perquè som capaços de tenir memòria. Una memòria parcial, limitada; fins i tot de vegades imprecisa o distorsionada. Si el compares amb la dimensió real dels anys de la infantesa el sac dels nostres records aplega una part ínfima, microscòpica d’allò que hem viscut. I, tanmateix, amb aquestes engrunes en tenim prou per construir l’edifici de la memòria que ens acompanya al llarg de tota la vida. El mapa del país de la infantesa. Un país del qual, ai las, estem condemnats a sentir-nos perpètuament exiliats.

Un petó ben gros, bonica.

—————————————————————————————–

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.