Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

En el segon apunt d’aquest sèrie que tanco avui ja vaig expressar la meva opinió sobre l’obra novel·lística de Rosa Regàs. Una obra que en cap moment ha entrat dintre del que podríem dir “el cercle de les meves preferències personals”, tret del cas de “Luna lunera”, una novel·la amb un poderós rerefons autobiogràfic sobre la infantesa de l’autora i dels seus tres germans sota la tutela d’un avi intolerant i fanàtic.

Una opinió molt diferent em mereixen, en canvi, els tres llibres de memòries que recentment ha publicat l’escriptora. El primer és de 2014 i es titula “Entre el seny i la rauxa”, el segon és de febrer de 2015 i es titula “Una llarga adolescència” i el tercer acaba de sortir aquest mateix mes de maig i es titula “Amics per sempre”. Un conjunt d’evocacions que em sembla molt recomanable.

Els ha editat Ara Llibres i els dos primers formen part de la col·lecció de memòries “D’on vinc” dedicada (vegeu aquí) a l’evocació del temps de la infantesa i la primera joventut de persones conegudes de diversos àmbits, i no necessàriament del ram de la literatura. El tercer títol, en canvi, no pertany a aquesta col·lecció, cosa que entendreu en llegir el que ara explicaré.

A “Entre el seny i la rauxa”, un títol ben eloqüent, l’autora ens parla dels seus orígens familiars. Tant dels Regàs Castells, per part de pare, com dels Pagès Elias, de la branca materna. També hi surt l’avi Miquel Regàs, els traumes de la guerra, amb la separació dels pares i dels germans, l’exili, el retorn a casa, l’escola, l’evocació de la mare forçada a un contacte mínim amb els seus fills i el descobriment de l’escriptura com a via d’expressió de tot el que bullia per dins d’aquella noieta que l’únic que volia era respirar enmig de la grisor del franquisme.

Llegint aquest llibre ens assabentem, per exemple, que un dels mestres que Rosa Regàs va tenir va ser mossèn Manuel Trens (vegeu aquí), un dels primers (si no el primer: va fer-ho el 1930) que es va atrevir a traduir fragments de l’“Ulisses” al català.

“Una llarga adolescència” ens porta al moment que l’autora  –en el transcurs d’una visita al Vaticà i amb un grup d’amics on hi havia també un tal Jordi Pujol—  coneix Eduard Omedes amb el qual va casar-se abans de complir els vint anys i va tenir cinc fills. El llibre descriu un arc que comença amb la il·lusió per l’accés a un nou estat social, continua amb la tristor de la vida rutinària de mestressa de casa dels anys 50, es complica amb el naixement dels dos primers fills i esclata en el moment que pren la decisió  –empesa per la companya de la seva mare–  de matricular-se a la universitat.

El llibre té un capítol impagable que descriu des de dintre com funcionaven els equips de matrimonis de Virtèlia, inspirats per Jordi Pujol, als qual Rosa i el seu marit varen pertànyer un temps.

El tercer llibre és “Amics per sempre” i, lògicament, ja no pertany a la col·lecció de records infantils o juvenils perquè es concentra en els anys que l’autora va estudiar a la universitat de Barcelona. Un període en el qual va tenir tres fills més. Tal com pregona el títol, “Amics per sempre” basa la seva estructura en les persones que Rosa Regàs coneix i tracta durant aquells anys de dona casada diguem-ne poc convencional. Hi surten Carlos Barral, Vázquez Montalbán, Eugenio Trias, Dalí, Cabrera Infante, Jaime Salinas, Oriol Bohigas, Helena Valentí, Salvador Pàniker, Núria Pompeia i uns quants més que en bona part formaven un grup humà que, remetent-me a Carme Riera, podria definir com “partidaris de la felicitat”.

També es parla de la “gauche divine”  –a fi de comptes, uns quants d’aquests personatges en foren els generadors–  tot i que s’equivocarà greument qui agafi “Amics per sempre” amb el desig morbós de veure quines tafaneries explica Rosa Regàs de l’esmentat grup. El llibre, a més a més, deixa clarament la porta oberta al que sembla una continuació que espero que no trigui gaire a arribar. Una continuació que abordarà el debut de Regàs com editora, amb projectes com La Gaya Ciencia i la revista “Arquitecturas Bis” i que espero que contribueixi a il·lustrar amb records personals  –deixant de banda, com fins ara, tot allò que es defineix vulgarment com “marro”–  les pàgines viscudes d’una època insòlita i irrepetible.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!