Totxanes, totxos i maons

Ho he dit aquí mateix en més d’una ocasió: la memòria funciona com les cireres. Quan les teniu damunt la taula ben apilades i voleu agafar-ne una és inevitable que darrere seu s’esmunyin quatre o cinc més demanant també el seu moment d’atenció.

Dit altrament: un record porta fàcilment cap a un altre. I avui us posaré un exemple que he viscut aquest mateix matí.

A partir d’un comentari gairebé casual que l’A. m’ha fet sobre un llibre que està llegint s’ha disparat automàticament en el meu cap un munt de records que situo entre els últims anys cinquanta i els primers seixanta del segle passat i que tot seguit miraré d’explicar.

Resulta que està llegint en el mòbil una novel·la escrita fa uns quaranta anys per un tal Marcos Sidereo (vegeu aquí), un autor totalment desconegut tant per ella com per mi que, pel que hem pogut esbrinar, en aquell moment va ser força popular en el món de les novel·les de butxaca dedicades a la ciència ficció. Fins al punt que la seva fama va ser en algun moment comparable a la de José Mallorquí, el mític creador d’El Coyote.

Fent una recerca per la Viquipèdia resulta que darrere de Marcos Sidereo (i d’un munt de pseudònims més) s’amaga una autora que es diu Maria Victoria Rodoreda Sayol (vegeu aquí) nascuda a Berga l’any 1931, morta a Barcelona l’any 2010 i sense cap relació (que jo sàpiga almenys) amb Mercè Rodoreda. L’aparició, però, d’aquest cognom em porta automàticament a la memòria la primera Rodoreda que vaig conèixer: la senyora Elvira, mestressa dels ‘Aceites y jabones Elvi’, en el número 51 del carrer Ponent, que era una de les botigues on ma mare comprava habitualment. La senyora Elvira Rodoreda.

Recordo la seva botiga com un espai petit com un cop de puny i atapeït de gènere que desprenia una olor molt especial, molt agradable. Entrant al carrer Ponent des de la plaça Goya la botiga era a mà dreta, entre Torres Amat i Valldonzella, al costat d’una barberia (on em pelaven cada dues o tres setmanes), d’una papereria (que sempre he associat a uns contes de la ‘Colección Marujita’ que exposaven a l’aparador), de l’escala on la senyora Rosalia, modista de ma mare, vivia, cosia i emprovava, de l’escala del costat on hi havia la ‘Academia Aguilar’, la primera escola on vaig anar i de la qual vaig donar uns quants detalls en aquest apunt, i d’una bacallaneria on compràvem, a més a més de tonyina, olives i alguna arengada de tant en tant, penques de bacallà posades en remull en unes piques de marbre blanc que em sembla com si encara les estigués veient.

Les botigues d’olis i sabons, bastant habituals en aquella època, eren una espècie a mig camí entre l’adrogueria i la perfumeria. Adrogueria i perfumeria que, per cert, també teníem a l’abast en el barri: l’adroguer al carrer Valldonzella i la perfumeria —‘Perfumería Goya’— al mateix carrer Ponent, baixant a mà esquerra, un parell o tres de cases després del Centre Aragonès.

(Podria continuar la passejada pel meu territori sentimental del carrer Ponent parlant de la botiga dels pintors Moix –can Terenci, vaja– a tocar de Valldonzella però més amunt i encara més enllà -a tocar de Ferlandina— podria parlar també de la Granja Gavà, regentada per les tietes del Terenci.)

La senyora Elvira i el seu marit (el nom del qual he oblidat; Antoni, potser?) eren una parella que feia força goig. Gent eixerida, de la que ara definiríem com ‘emprenedors’. No recordo si tenien fills. Vivien a la Ronda, a l’edifici del costat de casa nostra (vivíem al número 187, l’últim del carrer Sepúlveda).

La parella fabricava a casa seva de manera totalment artesanal un xampú en pasta que venien a la botiga d’olis i sabons. Es deia ‘Kapnet’ (un nom deliciós, no m’ho negareu) i era el que durant una bona temporada vàrem fer servir a casa. El comercialitzaven en un estoig cilíndric de plàstic no gaire gran de color rosa amb les lletres de la marca escrites en blau.

L’Elvira Rodoreda i el seu marit tenien, cosa poc habitual en l’època, una casa a Corbera de Llobregat, més concretament a Corbera Alta. El que ara diríem una segona residència. El diumenge 2 de juny de 1957 els pares, mon germà i jo els vàrem fer una visita de la qual ha quedat una fotografia, feta pel marit de l’Elvira, on se’ns veu als quatre de casa amb ella. Una imatge documentada per mon pare en la data que acabo de dir. En aquell moment no n’érem conscients, però va ser  un moment molt important perquè es tracta del primer contacte de la família Isern-Márquez amb Corbera, poble en el qual a partir de 1960 vàrem passar durant sis o set anys les vacances d’estiu.

(Vegeu aquest apunt, aquest i finalment aquest altre, escrits el 2010, en els quals explico algunes coses d’aquells estius.)

Buscant per la xarxa referències del xampú Kapnet he trobat la participació –per valor d’una pesseta!– que he reproduït en la capçalera d’aquest apunt. Una participació corresponent a la rifa de Nadal de 1961 i que era un obsequi de ‘Aceites y jabones Elvi’ a la seva clientela. Al revers hi ha superposades dues informacions: l’adreça i el telèfon de l’establiment i al damunt, en llampant tinta vermella, el missatge definitiu, allò que el poeta Estellés definiria com ‘la clau que obri tots els panys’:

CHAMPÚ KAPNET. EL ENEMIGO NÚMERO 1 DE LA CASPA.

Aquí ens teniu a tota la colla d’aquell dia de 1957.

No cal dir que el del mig, com el dijous, sóc jo.

I a l’esquerra, la senyora Elvira.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!