Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

7 d'agost de 2015
0 comentaris

Els meus morts d’agost (amb un record molt especial al Quim Minguell, el més recent).

Si sou dels que s’han afegit a aquestes Totxanes fa poc temps teniu tot el dret a pensar que això més que un Bloc sembla el butlletí d’una funerària perquè des de fa deu o dotze dies no paro de parlar de defuncions. La primera va ser de M., la farmacèutica del barri, a la impròpia edat de 55 anys (llegiu l’apunt aquí i SOBRETOT no deixeu de llegir també el comentari que hi ha posat una lectora que signa com Rosalia).

El raig, però, va continuar: el dilluns de la setmana passada vaig evocar aquí la meva amistat amb la gironina Natàlia Molero, que ens acaba de deixar TAMBÉ als 55 anys, i vaig aprofitar l’ocasió per parlar de Joan Saqués, un altre bon amic de terres gironines, que va morir un el 30 d’agost de 1995 (és a dir, fa vint anys) i a la mateixa edat dels anteriors casos: 55 anys.

No voldria passar per maniàtic però sembla bastant evident que, a part dels tres exemples que acabo de comentar, d’uns anys ençà els meus mesos d’agost s’han tenyit amb tonalitats tristes i luctuoses.

Podria començar parlant de 2006, quan el 18 d’agost es va morir ma mare (vegeu els dos apunts que vaig escriure aleshores: aquest i aquest) i continuar tres anys després, el 27 d’agost de 2009, quan una trucada a primera hora de la tarda de Josep Lluch, d’Edicions Proa, em donava la notícia — no gens inesperada, dissortadament–  del traspàs d’un amic estimat: Isidor Cònsul. Aquell dia l’A. i jo érem a Amalfi, prop de Nàpols, i em vaig haver de conformar escrivint apressadament aquestes ratlles per expressar la meva pena.

Els primers dies d’agost de l’any següent, 2010, ens va deixar el meu amic, company de feina i veí de carrer Antoni Anguela, defensor de la cultura popular i, molt especialment, de la sardana. Li vaig dedicar aquest apunt. I el 15 d’agost de 2013 una trucada també a primera hora de la tarda que ens va agafar a l’A. i a mi a Gènova ens assabentava de la mort –en aquest cas totalment imprevista– d’un altre estimat amic: Àngel Checa. Una mort encara més cruel perquè no feia gaire temps havíem reprès contacte, gràcies, precisament, a aquestes Totxanes, després de molts anys sense veure’ns. Llegiu aquest apunt, escrit també amb urgència, en el que, a més a més d’expressar la meva pena, explico la curiosa cadena de casualitats que va permetre que ens retrobéssim quaranta anys després. Llegiu-lo amb calma, feu-me cas, i aneu als altres apunts previs —aquest i aquest— perquè estic segur que el que hi explico no us deixarà gens indiferents.

I arribem al mort més recent: l’activista cultural de les terres de Lleida Quim Minguell, mort el passat dia 4 –amb 50 anys!–  de resultes d’un càncer. Una notícia (vegeu-la aquí) que em va arribar abans d’ahir via Whatzapp mentre l’A. i jo acabàvem unes mini-vacances a Marsella. Ell i en Pep Tort, un altre nom important en la cultura de Lleida, varen ser els meus guies i mestres en el món de la música popular de la Terra Ferma. La meva col·lecció de discos amb Lo Beethoven, el Marquès de Pota (escolteu-los aquí), Lo Parrano, el Gitano de Balaguer i tota la colla del “Garrotín” i de la “Lleida carrinclona” (vegeu aquí) la tinc gràcies al seu assessorament i generositat.

Gràcies al Quim vaig entrar en contacte també amb músics més joves però igualment interessants com Xavier Baró, Lo Pardal Roquer o El Fill del Mestre. Va ser una persona amb la qual em relacionava per motius de la feina de tècnics que ell i jo desenvolupàvem al Departament de Cultura de la Generalitat i, com ha passat amb altres persones, quan em vaig jubilar a finals de 2013 vaig perdre’n el contacte. I més amb ell, que treballava a Lleida.

En Quim, però, va ser el protagonista (més exactament, hauria de dir que en Quim… i l’escriptor Jesús Moncada) d’un dels primers apunts d’aquestes Totxanes. Un text de fa 10 anys (del 16 de juny de 2005) que recordo encara perfectament com em va sorgir de dintre quasi a raig i que no dubto a qualificar com un dels millors que he escrit mai.

El podeu llegir aquí, però si esteu ja cansats de tant potinejar el ratolí us el reprodueixo íntegrament aquí sota. Espero que us agradi.

Jo aleshores el vaig escriure en homenatge al Quim Minguell i avui hi torno. Aquesta vegada en record de la nostra amistat i de la seva bonhomia…

 

Et diré Vanessa (inesperada balada d’aniversari).

(Apunt publicat el 16 de juny de 2015)

Dimecres. A primera hora del matí telefono al Q., un company de feina, i em diuen que serà fora durant una temporada llarga. “Si que comença d’hora les vacances”, comento, i em responen que no, que el Q. ha hagut de marxar cap a la Xina a recollir una criatura en adopció. Deu ser que avui m’agafa amb les defenses sentimentals baixes perquè tot d’una se’m presenta una faceta nova -que m’emociona- de la personalitat del Q., aquest company amb el qual fins ara només m’havia unit una relació professional distant -els nostres despatxos estan separats per una hora i mitja d’autopista-, superficial i cenyida a les rutines de la feina.

El matí avança. De manera gradual la feina se’m va acumulant i ja veig que no podré anar al Tanatori de Les Corts per al comiat a Jesús Moncada. En el fons ho prefereixo perquè detesto els hospitals i els funerals (en canvi m’encanta la placidesa dels cementiris, vés quines coses). A l’amic Jesús el porto ja dintre meu com tants i tants dels seus lectors i admiradors…

El matí s’enfila amb feina creixent, ja ho he dit. Feina, però bé. Vull dir que, així, firmaria sempre: feina positiva, de resoldre problemes i anar endavant, que és pel que em paguen. No de la que toca fer sovint consistent a atendre algú que t’ordena de desfer la feina que poc abans algú altre (o, pitjor encara, el mateix) t’havia manat de fer. Hi ha uns quants assumptes a atendre -de vegades el correu electrònic l’estavellaries contra la paret- que no poden esperar i amb tot plegat passa sense adonar-me’n la meva hora habitual d’esmorzar; els vint minuts a què tinc dret segons conveni i que jo procuro complir estrictament per allò de predicar amb l’exemple. Un exemple que, ai las, gairebé ningú no segueix.

Passades les dotze, i amb la majoria dels focs apagats o en fase de control, sento un rau-rau a la panxa i baixo al Burger King del costat de la Pompeu Fabra (sóc molt ianqui, jo; mai no me n’he amagat). No faré un esmorzar canònic però, mira, em ve de gust cruspir-me una ració d’anelles de ceba i una Coca-cola (ara que hi penso, m’imagino que quan l’A. llegeixi això li faltarà temps per renyar-me perquè diu, amb raó, que no vaig gens amb compte amb el menjar).

No sé per què però la imatge del Q. camí de Xina no me l’he treta del cap en tot el matí. Quan tinc els “rings” d’“onion” i la Coca-cola (“light”, A., perquè no t’enfadis) m’encamino amb la safata i el diari cap al pis de dalt i m’assec dues taules més enllà d’una parella que està donant un “potito” a una criatura asseguda en un cotxet. Parlen català entre ells dos i amb la criatura, a la qual en diverses ocasions esmenten pel seu nom. Aquí, per respectar l’anonimat, he decidit que li diré Vanessa. No és una tria a l’atzar ja que el seu nom real pertany més, per entendre’ns, a la gamma de les Vanesses, Andrees o Veròniques que a la de les Magalís, Laies o Meritxells.

Encara no li he vist la cara, a la Vanessa. Només li he clissat una cabellera molt negra i un cosset que no arriba als dos anys. Els pares depassen tots dos ben bé la trentena i se’ls veu força atrafegats, com si fossin primerencs. Van carregats de paquets i bosses amb coses per a la intendència de la Vanessa. A part del cotxet, és clar. Mentre endrapo anelles de ceba intento concentrar-me en l’article de la Isabel-Clara Simó sobre Jesús Moncada i m’adono que just en aquells moments s’estarà oficiant la cerimònia laica de comiat.

Quan arribo al paràgraf final de l’article sento un doble “Ja estààà!!” i una picada de mans del pare. Tots els indicis apunten a que la Vanessa ja ha liquidat la seva teca. És l’hora, doncs, de posar-la a terra perquè camini una mica i de començar a desmuntar la paradeta. Just en aquell moment la Vanessa es gira cap a mi i puc observar que el seu rostre té unes marcadíssimes faccions orientals. Me la miro fixament i de seguida m’atrapa la mirada i me la manté. Li faig una ganyota: arrufo el nas i faig anar les ulleres amunt i avall. A l’instant se’n va disparada a refugiar-se entre els pantalons de son pare mentre li sento pronunciar un incipient “pa, pa, pa…”. La mare s’alça amb la bossa feta, ha vist la festa que li he fet a la nena i se la mira tota cofoia. Juraria que llueix una incipient panxeta que, tot i que ja he dit en altres ocasions que sóc molt badoc, identifico més amb orígens ginecològics que cel·lulítics. Quan passen pel meu costat li dic “Adéu, Vanessa” i em respon amb un somrís i un rajolí de bava barbeta avall (em refereixo a la seva, no la meva. Que potser també).

Un cop sol, he tornat a pensar en el company Q. i en la seva encara desconeguda nena xinesa. I he relacionat aquesta imatge amb la commovedora atenció d’aquella parella per la seva filleta de trets orientals que ha entrat durant uns minuts a la meva vida en un Burger King de la part baixa de la Rambla, el carrer més bonic del món, el mateix dia i hora que enterraven un escriptor de Mequinensa que jo m’estimava.

He tornat a la feina i tot d’una m’he adonat que la Vanessa m’ha resolt un dubte que fa dies que arrossego. Resulta que demà dijous (avui pels qui llegeixin això de seguida) es compleix un any exacte del meu primer text en aquest Bloc. I com que sóc dels convençuts que les coses tenen la importància que nosaltres els volem donar -i per a mi aquest Bloc és molt important- volia escriure-hi alguna cosa especial. Primerament pensava reproduir el text que vaig llegir dies enrere a la Trobada de Dietaristes de Sant Cugat en el qual exposava la meva poètica personal sobre la cosa dels Blocs però vaig canviar de parer i el vaig penjar l’endemà mateix. També tenia pensat parlar de l’Assumpció Maresma i del Vicent Partal, aquests heroics representants de l’esperit “hippie” (amb l’A. ja en som quatre, parella!) que tant estimo i admiro. Volia expressar-los el meu agraïment per haver confiat en mi, ara fa just un any, per començar a tastar (i a “testar”) aquest invent de MésVilaweb.

Però, vés per on, resulta que de la manera més inesperada se m’ha creuat en el camí aquesta menuda Vanessa de faccions xineses, menjadora de “potitos” en un Burger King barceloní, a la qual segurament no tornaré a veure mai més i m’ha semblat que havia de ser ella el símbol de la meva alegria per l’any que ja ha passat.

Aquesta Vanessa que tant de bo d’aquí a quinze o vint anys, quan de totes aquestes Totxanes no en quedarà ni la memòria, tingui la sort de trobar un amic o un mestre que li doni a llegir “El cafè de la Granota” o “Camí de sirga” o “Calaveres atònites”. Aquesta Vanessa que no sabrà mai que justament avui, mentre escric això pensant en ella, han incinerat l’home que va escriure aquests magnífics llibres que, n’estic convençut, aleshores estaran tan vius com ara mateix. Ella no ho sabrà, serà el meu secret.

El meu secret d’aniversari, com si diguéssim.

———————————————————————————————————————————-

(Amb tot el meu respecte -i enveja, i admiració- per gent com el Q. o com aquesta anònima parella del Burger King que ara mateix, Rambla amunt, travessant el paviment de Joan Miró del Pla de l’Ós que tant li agradava al Marc quan era petit, deuen estar contemplant la seva filleta com dorm en el cotxet mentre s’adonen que, en el fons, les rodes que fan girar el món estan molt ben greixades. En el fons).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!