Totxanes, totxos i maons

La tendència a mentir (o, si us sembla menys contundent, la tirada a maquillar interessadament la realitat) que la publicitat porta clavada en la seva essència més profunda la podem comprovar un munt de vegades al llarg del dia. Recordo haver llegit en alguna banda que el nombre d’impactes publicitaris que un ciutadà rep diàriament depassa llargament el centenar. És, doncs, un bombardeig que apunta tant al nostre estadi conscient com al subconscient i del qual sembla molt difícil escapolir-se.

Sabuda aquesta premissa, he de dir que una de les variants de la publicitat que em semblen més mentideres i patètiques és la que les entitats bancàries fan per difondre els seus productes destinats als pensionistes.

Ja fa temps que em crida l’atenció que els models fotogràfics que els bancs fan servir per il·lustrar i fer més convincents els seus missatges són uns jubilats de pa sucat amb oli molt allunyats dels estàndards que podem veure contínuament, ja sigui a l’ascensor de casa, a la farmàcia o al Bon Preu del barri.

Sistemàticament tots somriuen i sempre que poden exhibeixen una dentadura de cine. No hi falten algunes ulleres de disseny lleuger i una bona tofa de cabells –majoritàriament blancs, això sí– i, en el cas dels homes, barbes també blanques i curosament retallades. Solen retratar-los en ambients naturals –mai a la cua d’un ambulatori, per posar un exemple– o tirant mà de mòbils, portàtils i altres andròmines de la tecnologia com un Bill Gates casolà.

Em pregunto a quanta gent hauran aconseguit enredar amb aquest estratagema…

NOTA: La imatge que encapçala l’apunt l’he tret de la pàgina web de Caixa Enginyers. I les dues que trobareu aquí sota són del BBVA. Però n’hi ha més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!