Totxanes, totxos i maons

Els seguidors veterans d’aquestes Totxanes saben que durant molt temps cada dia u de gener penjava aquí la llista de discos i de cançons –catalanes, naturalment–  que m’havien agradat més entre les novetats dels dotze mesos anteriors.

Aques costum el vaig abandonar fa un parell d’anys, principalment perquè em va semblar més necessari que les meves estones de lleure, dedicades fins aleshores a escorcollar perles musicals de casa nostra, les dediqués a expressar amb la màxima intensitat el menyspreu que sento pels miserables que pregonen l’unionisme amb españa. I amb més intensitat encara, d’un any ençà, el meu rebuig a la indesitjable caterva que defensava -i defensa encara- el 155. Per no parlar de la colla d’abominables fariseus que pretenen passar per equidistants.

El meu descobriment d’Els Jóvens ha estat, doncs, producte de la casualitat, no em fa res confessar-ho. I no me’n penedeixo gens. Les coses que han d’arribar arriben; més tard o més d’hora, però troben sempre bon port.

En conseqüència us puc dir que si mantingués el costum d’altres anys aquest disc de debut d’Els Jóvens en conjunt i alguna de les cançons que conté tindrien una presència molt notòria en la meva llista de destacats de 2018.

Si voleu saber coses de l’existència d’Els Jóvens com a grup aquí teniu el que n’explica la Viquipèdia.

I una vegada més és a les pàgines (digitals) d’Enderrock del passat mes d’abril on trobo un comentari de Jordi Martí breu però molt encertat a l’hora d descriure la música i les referències d’aquest grup valencià. Aquest:

“Fa uns mesos Els Jóvens van actuar a la final del Concurs Sons 2017, quan tot just començaven a trepitjar els escenaris després d’un temps rumiant i donant forma a una proposta genuïna i especial. Aquesta setmana han publicat el seu primer disc, i per les reaccions que hi va havent des de camps musicals molt diversos, podem dir que alguna cosa poderosa ha nascut. El primer disc d’Els Jóvens té molts elements per destacar: les lletres estan plenes d’ironia tendra i frases que es claven a la memòria. L’imaginari és autèntic i popular, com un santoral on conviuen en peu d’igualtat Al Tall i Pep Laguarda. I l’encaix del so de rondalla amb les estructures de cançons pop fa somiar en un pop autòcton i no calcat dels anglosaxons. En aquest sentit, l’aportació de Tóbal Rentero, gran referència del folk valencià pel que fa a les cordes, és de categoria. Arruixa que plou!”

Continuant amb la bona gent d’Enderrock val la pena que llegiu aquesta entrevista amb el grup publicada l’octubre passat.

Avui us destaco “Anís Tenis”, la primera cançó del disc i la primera que els vaig escoltar.

I a sota trobareu la lletra, que val molt la pena que l’aneu seguint a mesura que escolteu la cançó.

Que tingueu un debut tan feliç amb Els Jóvens com l’he tingut jo:

ANÍS TENIS

Vaig anar al portal d’on vivies amb ta mare
disposat a rondar-te tota aquella nit.
Sense llum, sense dret, sense fe, sense feina.
La rondalla més trista de l’Alacantí.
Hi ha cançons que em roseguen, que espenten per eixir,
hi ha coses que he cantat i que mai no t’he dit.
Tens raó, soc tan immadur com en batxillerat.
He volgut conservar eixe encant d’estudiant… De mal estudiant.

Me’n recorde de quan anàvem a la via
amb guitarres prestades que ens treien trenta anys.
A l’aguait, a la nit, a l’andana, a la fresca
tocàvem Tio Canya i Walk on the wild side.
Hi ha un pis de dotze plantes en lloc del descampat,
ja no venen els cotxes dels enamorats.
Sí ho sabem, mai serà el mateix, però crec que als concerts
només fem el que fèiem a la via del tren… Que és el que sabem fer.

Vam ser uns jòvens guapos i salvatges.
Creuàvem els carrers com correfocs.
No hi teníem por a cap garrot de cap senyor.
Vam ser uns jòvens sans i irreductibles.
Devoràvem estius sense pietat.
Ens llançàvem al mar des dels més alts penya-segats.
Aquells jòvens han tornat.

Ens posàvem camises per a eixir de festa
desitjant que el porter no ens preguntés l’edat.
Hem fet jocs per fer glops, hem fet cua, hem fet gresca,
i hem furtat Anís Tenis d’algun moble bar.
Hi ha records que em rescaten quan vos trobe a faltar…
Wavys ballant Black Sabbath com si fos Chayanne.
És veritat, ens fèiem els grans i a casa poc després
suplicava a ma mare per un got de llet… Si pot ser, calentet.

No hem vingut a cantar com si res no passara
com la banda d’un barco afonant-se en el mar.
No hi ha pau, no ni ha pa, no hi ha circ que ens distraga,
es reien de la fera i ara se’ls ha escapat.
Hi ha una guerra allà fora, mira, es pot vore el foc
de les files de torxes camí de les Corts.
Au, senyors! Escureu el plat, s’ha acabat el sopar.
Si penseu en fugir busqueu un forat gran… Que més d’un s’ha engreixat.

En la nit de Sant Joan,
l’anís no faltarà, aquells jóvens han tornat.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!