Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Elogi (amb un puntet d’enveja) dels dibuixants urbans.
En més d’una ocasió he comentat aquí mateix la tendència que tinc a admirar aquella gent que és capaç de fer coses per a les quals em considero totalment negat. Avui parlaré d’uns que em tenen fascinat: els dibuixants urbans, un moviment conegut arreu del món amb la denominació ‘Urban Sketchers’.
¿Per què sento aquesta admiració complementada, com dic, amb una dosi de sana enveja? L’explicació és molt senzilla: puc admetre que tinc una certa traça a l’hora de fixar-me en un mot o en una escena atrapada a l’atzar i fer-ne una interpretació escrita amb un mínim de decòrum. Però, en canvi, em sento del tot incapaç de capturar la gràcia fugissera d’un gest, la força d’una expressió en un rostre o la llum d’un paisatge a través d’uns simples traços de llapis o tinta fets ràpidament i amb decisió damunt d’una llibreta.
Ja ho vaig explicar fa uns quants anys en aquest apunt escrit a propòsit d’un cap de setmana que l’Ajuntament de Barcelona va obrir temporalment les portes del palau del Marquès d’Alella, al carrer de Muntaner i, per tant, miraré de no repetir coses que vaig escriure aleshores i que us convido a llegir ara perquè, per a mi, continuen sent plenament vigents. Aquest enllaç amb el moviment internacional dels Urban Sketchers i aquest altre a la Viquipèdia us facilitaran informació general sobre aquest fenomen artístic que l’any 2007, i amb un fort suport de la xarxa, va crear Gabriel Campanario, un dibuixant i periodista català resident a Seattle.
I si voleu seguir amb detall les trobades que convoquen els dibuixants urbans de Barcelona aquest enllaç amb la seva magnífica pàgina web (sempre actualitzada) us serà de gran utilitat.
Si algú es pregunta com és que m’ha vingut ara el rampell de parlar d’aquesta mancança -que, ben mirat, és una mostra més de la meva absoluta incapacitat per a les feines manuals (i que als meus setanta-dos anys ja no tinc cap esperança, o desig, de superar)- diré que la revifalla em va venir durant el viatge a la Pulla que vàrem fer una colla de veterans el mes passat (vegeu aquí). Més concretament va ser el dia que visitàvem Alberobello (vegeu aquí), vila que és famosa per la peculiar arquitectura dels seus ‘trulli’. En arribar a la part alta, on hi ha l’església (construïda molt més cap aquí, però seguint el mateix estil), vaig adonar-me que la Marga, integrant del nostre grup de sèniors, per comptes de tirar de mòbil per fer les fotografies de ritual va treure del sarró una llibreta i un retolador i va començar a fer un apunt ràpid de l’edifici que després, més tranquil·lament, li deuria servir per ampliar i enriquir la representació d’aquelles formes que havien atret la seva atenció.
Després d’expressar-li la meva admiració/enveja i de comprovar que era una dibuixant urbana de llarga experiència -fins i tot es fabrica els quaderns de dibuix on aplega les seves obres (i, pel que em va dir, no és pas l’única que ho fa)- li vaig demanar que m’avisés quan participés en alguna sortida a dibuixar per Barcelona perquè volia fer el tafaner.
I, efectivament, pocs dies després vaig poder veure en acció el seu grup -de fet, en té més d’un que va combinant en funció del temps i de l’agenda- al Moll de la Fusta del Port de Barcelona on varen aprofitar l’estada temporal d’un espectacular veler de la marina sueca per deixar-ne constància en els seus quaderns.
Jo que, com ja he dit, sóc un negat em vaig consolar fent unes quantes fotografies. N’he triat una -on surten uns quants dibuixants, entre els quals la Marga– per il·lustrar l’encapçalament d’aquest apunt que s’acaba aquí.
Un apunt en forma d’elogi benintencionat, però amb un puntet d’enveja mal dissimulada, pels meus admirats dibuixants urbans.
Respon a Mireia Campos Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies per compartir aquesta “enveja” ben intencionada i amb escreix compartida. La meva estimada germana, va ser guanyadora del premi a la millor il.lustradora de Catalunya ara fa uns cinc anys, si no recordo malament. La nombraré per fer-li els honors, com a la Marga. Ella es diu Meritxell Campos. Jo soc aprenent d’ escriptora i segueixo un curs a l’ Ateneu Barcelonés. Ara enfeinada a escriure la meva primera novel.la. Si em permet que l’ afalagui, quin estil més clar, ordenat i concís que té vosté a l’ hora d’ escriure. Molt entenedor i proper. Li ho agraeixo, doncs sempre saprén dels mestres.
No sabia d’ aquest moviment Urban Sketchers. Ara ja els hi puc posar nom.
Moltes gràcies de nou per comportir els seus coneixements i destreses.
Atentament,
Mireia.