Totxanes, totxos i maons

Com us vaig dir ahir, m’he decidit a traduir de manera artesanal i casolana el poema d’Amanda Gorman.

Ja us avanço que treballant en el text m’he divertit moltíssim. I, sobretot, he gaudit de la immensa tranquil·litat que em dona el saber que jo  –europeu, amb setanta-un anys a punt de fer, traductor de via estreta, de raça blanca, home i casat amb una senyora, la mateixa, des de fa quasi mig segle–  MAI DE LA VIDA entraré en la llista dels possibles traductors que tant agraden als agents d’aquesta autora tan interessant, tan digna de seguir…

El turó que enfilem

Amanda Gorman, 2021

Quan es fa de dia ens preguntem
on trobarem la llum enmig d’aquesta penombra interminable.
La pèrdua que arrosseguem,
el mar que hem de travessar.
Hem desafiat el ventre de la bèstia,
hem après que la quietud no és sempre la pau.
I que les normes i les nocions
d’allò que és just
no sempre són la justícia.
I, tanmateix, l’albada és nostra
abans que ho sabéssim,
d’alguna manera ja ho fem.
D’alguna manera hem resistit i hem contemplat
una nació que no està trencada
només, senzillament, inacabada.
Nosaltres som els successors d’un país i d’un temps
en què una noia negra i prima
descendent d’esclaus i criada per una mare soltera
pot somiar que esdevé presidenta
mentre es troba recitant davant d’un.

I sí, som lluny de ser perfectes,
lluny de ser autèntics
però això no vol dir
que no lluitem per arribar a una unió que sigui perfecta,
ens esforcem per forjar una nació amb trellat
per formar un país compromès amb totes les cultures, colors, personalitats
i condicions de l’home.
I així alcem la mirada no al que s’interposa entre nosaltres
sinó al que se’ns oposa.
Tapem l’escletxa perquè sabem que per donar-li prioritat al nostre futur
hem de començar deixant de banda les nostres diferències.
Abaixem les armes
per poder estendre els nostres braços
a l’altre.
No busquem el mal sinó l’harmonia per a tothom
deixem que el món, i ningú més, digui que tot això és veritat:
Que tot i les penes, creixem
Que tot i el dolor, tenim esperança
Que tot i el cansament, ho intentem
Que sempre estarem units, victoriosos,
no perquè mai més tornem a conèixer la derrota,
sinó perquè mai més sembrem la divisió.

Les Escriptures ens diuen que imaginem
que cadascú seurà sota la seva parra i la seva figuera
i ningú ens farà por.
Si hem de viure a l’alçada dels nostres temps,
la victòria no ens arribarà per l’espasa
sinó pels ponts que hàgim sabut construir.
Aquesta és la promesa que hem de complir,
el turó que enfilem
i si ens hi atrevim
és perquè ser americà és més que un orgull del qual som hereus,
és el passat en el que entrem
i com el restablim.
Hem vist una força que podia destruir la nostra nació
per comptes de compartir-la,
que destruiria el nostre país si amb això la democràcia es quedava enrere
i aquest intent gairebé va tenir èxit.

Però mentre que la democràcia de tant en tant la poden aturar
mai podran derrotar-la permanentment.
En aquesta veritat,
en aquesta fe hi confiem
perquè mentre nosaltres posem la mirada en el futur
la història posarà els seus ulls en nosaltres.
Som a l’era de la redempció,
temíem que pogués arribar,
no ens sentíem preparats per ser els hereus
d’un moment tan espantós,
però en el seu interior vàrem trobar el poder
per escriure un nou capítol,
per oferir-nos esperances i rialles.
Així doncs, si alguna vegada ens preguntàvem
com podríem plantar cara a la catàstrofe,
ara afirmem, com hauria pogut la catàstrofe dominar-nos?

No tornarem al que va ser,
avançarem cap el que serà.
Un país masegat, però sencer,
Benèvol, però audaç,
ferotge i lliure.
No ens deixaran de banda
ni ens interrompran amb la intimidació
perquè sabem que la nostra inacció, la inèrcia
serà l’herència per a la propera generació.
Els nostres errors seran les seves càrregues,
però una cosa és ben certa:
Si combinem la pietat amb el poder,
i el poder amb el que és correcte,
l’amor esdevindrà el llegat
que canviarà el patrimoni dels nostres fills.

Així doncs, deixem un país
que sigui millor que el que ens varen deixar.
Amb cada alenada del meu pit forjat en bronze
passarem d’aquest món ferit a un altre de meravellós.
Ens alçarem des dels turons daurats de l’oest,
ens alçarem des del nord-est fuetejat pel vent
on els nostres avantpassats varen fer la primera revolució.
Ens alçarem de les ciutats a la vora dels llacs dels estats del mig oest,
ens alçarem del sud colrat pel sol.
Reconstruirem, reconciliarem, recuperarem
i de cada racó conegut de la nostra nació
i de cada cantonada del que anomenem el nostre país
sorgirà la nostra gent, diversa i bella,
maltractada i bella.

Quan es fa de dia sortim de la penombra,
amb flames i sense por,
el nou dia florirà mentre l’alliberem.
Perquè sempre hi és, la llum,
només cal que siguem prou valents per veure-la
només cal que siguem prou valents per esdevenir llum.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!