Totxanes, totxos i maons

Com que mesos enrere vaig publicar aquest article a Vilaweb els responsables d’Aula Escola Europea, que pel que veig disposa d’un eficient equip de comunicació i relacions públiques, varen convidar-me a l’acte d’homenatge que l’escola retia a Jordi Sarsanedas, del qual commemorem enguany el centenari del naixement. La raó de la iniciativa és indiscutible: l’any 1968 Sarsanedas va ser un dels membres de l’equipo fundador del centre, al costat de Pere Ribera, l’ànima de la idea, i durant uns quants cursos va impartir-hi classes de llengua i literatura francesa.

Ara pot semblar estrany però en aquella època la llengua estrangera que estudiàvem a l’escola era el francès; de l’anglès gairebé ningú en parlava. Sarsanedas es va formar a Tolosa de Llenguadoc i durant els primers anys seixanta va coincidir al Liceu Francès de Barcelona amb Pere Ribera. Allí va començar a agafar forma la idea d’Aula Escola Europea. Una idea amb un tàndem d’alt voltatge que, entre altres coses, garantia que en aquella escola de nova creació el coneixement profund de la llengua i la cultura francesa seria un dels eixos principals del projecte educatiu.

L’homenatge es va fer el dimarts passat a la Biblioteca/Mediateca de l’escola. Un espai polivalent de generosa superfície amb diverses zones de treball i de consulta. Com no podia ser altrament, l’espai destinat a la lectura, ric en llum natural i situat en el racó més tranquil de la sala, porta el nom de Jordi Sarsanedas.

L’acte va estar perfectament programat per tal que en una hora justa es pogués recordar la vida, l’obra i la personalitat de Jordi Sarsanedas. I, és clar, la seva relació amb l’escola, sobretot de cara als que sens dubte eren els grans destinataris de l’homenatge: els alumnes de secundària per als quals el nom del Mestre era una referència llunyana.

Com a record físic de l’acte tots els assistents vàrem rebre un llibret amb una selecció de textos titulat ‘Cor meu, el món’, títol d’un dels poemaris més notables de Sarsanedas, que ja he posat en el prestatge que a la meva biblioteca dedico als autors il·lustres.

De les coses que s’hi varen dir destacaria les paraules d’Oleguer, el fill de poeta, que va explicar unes quantes anècdotes familiars. També em va semblar digna de remarca la intervenció del poeta, activista cultural i exalumne del centre Carles Torner que va recordar les classes de francès que impartia Sarsanedas. Torner va començar el seu parlament recitant la Balada dels Penjats, de François Villon, de cor i en un perfecte francès. (*)

També vàrem poder veure un parell de gravacions del poeta recitant la seva obra. Un exemple de com s’ha de ‘dir’ la poesia. Cosa que em dona peu a recordar que Jordi Sarsanedas va ser un dels fundadors de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, un projecte de vida no gaire llarga però en el qual ell va fer uns quants papers de l’auca. Molt especialment el de professor de dicció del grup.

Però per damunt de tot recordaré la intervenció de la senyora Teresa Freixes, professora -ara jubilada- de llengua i literatura catalana en temps de Sarsanedas que ens va fer un retrat del tarannà del poeta i professor. Resulta que ell mai va conduir i que, per altra banda, l’edifici d’Aula Escola Europea està bastant retirat, més amunt de l’avinguda Pearson i a mitja alçada de Sant Pere Màrtir; és a dir, lluny de l’abast de qualsevol transport públic. Això va fer que entre els professors s’organitzés un servei de recollida i retorn fins al seu domicili. Quan arribaven a destí el senyor Sarsanedas baixava del cotxe i no es movia fins que es posava novament en marxa. Aleshores, tal com ens va explicar la senyora Freixes, ‘el senyor Sarsanedas es treia el barret que sempre portava i s’inclinava lleugerament en senyal de comiat i agraïment’.

Jo que he tingut la sort de conèixer al Mestre, no a l’escola Aula (de fet, aquesta d’ara ha estat la primera vegada que hi he anat), sinó en altres circumstàncies podria descriure situacions similars demostratives del caràcter elegant, educat i deferent de Jordi Sarsanedas.

Del Senyor Sarsanedas, vaja.

En sortir vaig veure en el jardí de l’escola un petit monument que recorda Pere Ribera amb unes paraules de Jordi Sarsanedas que són tot un ideari: ‘Regraciem qui ens ha donat el bon sentit de l’exigència i de l’esforç, la convicció que hem d’acceptar sempre que cal servir d’exemple’.

—————————————————————————————–

(*) Sobre aquest immortal poema de François Villon entraré en més detalls en un apunt proper: aquest. Amenaçats esteu!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!