Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

21 de novembre de 2015
3 comentaris

El “Sense ficció” sobre Messi: dos moments… curiosos, si més no.

Suposo que a causa les servituds d’allò que la tonteria nacional s’entesta a batejar com “el clàssic” (és a dir, un partit de futbol que enfronta el Barça amb el Real Madrid), al “Sense ficció” d’aquesta setmana varen passar “Messi”, un documental d’una hora i mitja produït el 2014 per Mediapro sota la direcció d’Àlex de la Iglesia i amb guió de Jorge Valdano que es va estrenar a primers d’any en els circuits comercials (vegeu aquí la fitxa de la pel·lícula).

Als cinemes la pel·lícula va tenir una trajectòria sense pena ni glòria cosa que no m’estranya gens després d’haver-la vist a casa l’altra nit. D’altra banda, suposo que hi deu haver algun impediment relacionat amb els drets d’exhibició perquè, contra el que sol ser habitual en el “Sense ficció”,  no l’han penjat al TV3 a la carta.

“Messi” s’estructura al voltant de dos eixos narratius: la infància i joventut del jugador a Rosario, primerament, i a Barcelona després, i un ampli repertori d’opinions de periodistes, jugadors, directius del Barça, entrenadors, seleccionadors argentins a més a més d’una pila de professors i amics que varen viure de prop els inicis del jugador i que figura que estan tots sopant en un restaurant. No sóc crític de cinema ni, ai las, en sóc espectador freqüent, cosa que em priva d’entrar en anàlisis gaire aprofundides sobre la pel·lícula, tot i que en el paràgraf anterior ja he donat alguna pista sobre què em va semblar. No m’allargaré, doncs, per aquesta banda.

Si he començat el present apunt és perquè la nit del dimarts, ajagut tranquil·lament al sofà, hi va haver un parell d’escenes que em varen cridar l’atenció. Escenes que, lògicament, no vaig poder aturar i repetir com hauria estat el meu desig. Sortosament, la generositat de l’amic B. m’ha permès disposar d’una còpia del documental i així poder preparar el que ara explicaré:

* Minut 36:35  Som a l’any 2000. Fa quatre mesos que Messi, amb 13 anys i problemes relacionats amb l’hormona del creixement, és a Barcelona amb son pare negociant les condicions del fitxatge amb el club. En un moment d’aquest període s’incorpora la resta del grup familiar: la mare i els germans. En una escena “ficcionada” el director ens els presenta en el pis que els ha proporcionat el Barça buidant caixes després del trasllat. Com a introducció al moment, una amiga de la infantesa comenta que el noi es sentia culpable dels problemes d’adaptació de la seva gent: “Él lo sufria  –diu– por el tema del idioma; que le enseñaban en catalán…” En aquest punt, l’escena canvia ràpidament i veiem la mare com intenta que la filla aprengui a dir en català “Mi nombre es María, tengo nueve años y soy argentina”. Quan la nena comença, molt dificultosament, a fer la prova irromp la veu indignada del pare que està discutint per telèfon amb algú de la directiva del Barça els problemes administratius que endarrereixen la sortida d’aquella situació. Quan penja, la dona li pregunta molt amoïnada si té sentit aquella situació lluny de casa, de la família, dels amics… “y además María, que no pega una con el catalán, va a perder un año de escuela”. Després li diu que se’n torna a l’Argentina amb els fills i que ell continuï amb Leo fins que la situació es desllorigui i el grup familiar es pugui refer aquí sense tantes incerteses.

* Minut 82:40  En una de les taules de periodistes argentins del restaurant algú comenta en to d’admiració que “Messi lleva desde los trece años en España y habla en rosarino. Ni siquiera en argentino, ¡habla en rosarino!” I el clau l’acaba de reblar des d’una altra taula un periodista d’un diari espanyol que explica que “alguien del Barcelona me dijo que Leo sale todas las mañanas de Rosario, entrena en Barcelona y toma el avión de vuelta a Rosario hasta la mañana siguiente”. La cirereta que clou l’escena la posa Javier Mascherano“Es que Messi es más argentino que el dulce de leche”.

Fins aquí la descripció acurada de dues escenes que vàrem poder veure en el “Sense ficció” del dimarts passat i que em va semblar que mereixien una mirada una mica més atenta per part meva. La primera escena, una mica malèvola (per no dir una altra cosa pitjor), perquè diu sense acabar de dir i insinua sense concretar del tot algunes coses que farien les delícies de l’antic ministre Wert i de la seva extensa llopada. La segona, és la demostració fefaent de com a casa nostra és perfectament factible viure sense el català. O almenys sense parlar-lo.

Ho deixo aquí. Entre altres raons perquè l’assumpte ja cansa. Potser algú pensarà que sóc un alarmista que veu fantasmes on no n’hi ha i que se l’agafa amb paper de fumar. Potser sí…

O potser no.

  1. Malgrat que Alex de la Iglessia és un directors de l’estat espanyol que em mereix respecte (te pel·lícules molt bones i altres de molt dolentes) mai perderá una hora de la meva vida per veure un a pel·lícua sobre en Messi. Hi ha cine de gran qualitat que requereix la meva atenció.

  2. Molt encertat el comentari, Joan Josep. A casa també teníem el documental posat aquella nit i, malgrat que no en feia gaire cas, vaig parar atenció en aquests detalls que fan referència a l’idioma. Gairebé van aconseguir que semblés que la família es va veure obligada a tornar a l’Argentina per culpa del terrible escull que suposava que a la nena li fos imposat el català a l’escola.

  3. Estrany de veritat? jo no segueixo el futbol normalment, nomes de manera ocasional y les vegades en que he sentit en Messi m’ha semblat un noi molt curt, senzill, tan mateix massa per el meu entendre. Una cosa si que habia notat que no parlava gens de Català malgrat portes tan de temps a Barcelona i aixo es feia estrany. No fa molt vaig pensar que tenia que ser tan curt de no entendre que per el mon cal ser un xic educat i dir un Bon Dia, un Gracies o alguna paraula , aixi tan per agrai el seu public que paga els bons dinners que fa, no hauria de ser tan difícil. Es, sens dubte un gran jugador pero com a persona no es ni tu ni vos i tan mateix em fa pena com a persona, des de el punt de viste cultural no es un gran que. Teresa de Roma (Una Italo/catalana)

Respon a salvador Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!