Totxanes, totxos i maons

Vegeu les informacions prèvies publicades a Vilaweb (aquí) i el discurs en format d’article (aquí)

Renovar la Flama de la Llengua: un compromís més necessari que mai

(Continuació del parlament fet a Montserrat el 20 de febrer de 2022 amb motiu de la 53a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana.)

(Vegeu aquí la primera part)

El Pacte Nacional per la Llengua

No fa gaires setmanes la conselleria de Cultura va anunciar la posada en marxa d’un gran Pacte Nacional per la Llengua. Un Pacte que, pel que es va explicar, comptava en principi amb el consens d’algunes forces parlamentàries de les diguem-ne “no habituals” a l’hora de donar suport a projectes d’aquesta mena. Tot i que tothom hi és benvingut, val a dir que alguna d’aquestes forces el mes d’octubre de 2017 no va dissimular gaire el seu entusiasme a l’hora de donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitución. Ho repeteixo: tothom hi és benvingut, però les coses s’han de recordar de tant en tant; que la memòria, a part de ser feble, sol ser també molt interessada.

El Departament de Cultura ha obert una pàgina web que aporta informació sobre el Pacte (encara en fase de projecte), tot i que tinc la impressió que des del moment que es va anunciar els seus impulsors no en parlen gaire. Un silenci que si és sinònim de treball febril –i, sobretot, de discreció– aplaudiré amb entusiasme; però que si és el silenci dels cementiris o el de la indiferència, o, senzillament, el de no saber què més dir lamentaré profundament. Crec, però (i, com diria Tísner, m’hi jugo un sac de pèsols), que no és el cas. I, a més a més de creure-ho, ho desitjo ferventment.

No voldria pas fer ara d’infant terrible perquè a la meva edat el paper ja no m’escau, però no puc evitar que em vingui a la memòria un fet que he tingut l’oportunitat de poder viure de prop: fa vint-i-cinc anys he vist com es presentaven amb la màxima prosopopeia no menys de mitja dotzena de plans nacionals de Foment, o d’Estímul, o d’Acció, o de Xoc a favor del Llibre i/o de la Lectura; uns plans que en bona part dels casos es varen anar diluint en el no-res poc després de ser presentats. O, per dir-ho d’una manera més benèvola, uns plans que han passat força desapercebuts.

Cosa de tots

Les administracions tenen, certament, molta feina a fer per la llengua. I penso, sobretot, en dues conselleries: Cultura i Educació. Però, desenganyin-se, aquell lema de fa una pila d’anys que deia que “el català és cosa de tots” continua essent tan necessari com aleshores, si no més.

I si reivindico el “cosa de tots” és perquè crec que encara que d’aquest procés d’anàlisi n’acabés sortint un Pacte Nacional per la Llengua generós, ple d’encerts i copiosament consensuat entre les forces polítiques, si per part dels catalanoparlants (i dels que sense ser-ho tenen la voluntat de conèixer i usar la nostra llengua); si per part nostra, dic, no hi ha una actitud de fermesa, de compromís i de militància lingüística –aquell “la manté la voluntat d’un poble”, que pregona la llàntia que acull la Flama–, tot plegat pot quedar en paper mullat.

Fermesa, compromís i militància: vet aquí tres actituds que es refermen amb l’aplicació col·lectiva, però que requereixen una forta predisposició individual, una voluntat sense fissures per part de cadascú de nosaltres. És en aquest sentit, doncs, que ara els exposaré algunes impressions personals.

La primera cosa que se m’acut de destacar és la urgent necessitat que tenim de desprendre’ns del marc mental espanyol, de desprendre’ns d’aquella mentalitat de poble colonitzat que ens porta a considerar Madrid –i tot el que s’inclou dintre del concepte “Madrid”– com a únic referent. Ja fa molt de temps que tota l’artilleria mediàtica (de fora, però en alguns casos també d’aquí) s’ha conjurat per inocular subtilment aquesta percepció en la nostra manera de pensar i d’actuar. Un perillós error perquè el nostre camp de joc és el món sencer i, per tant, si cal emmirallar-se en algú fóra molt saludable que aquest “algú” representés el progrés, el respecte i l’obertura d’idees; no la repressió judicial, la persecució legislativa, el “mando y ordeno” institucional o les garrotades policials tan habituals en aquesta democràcia degradada que patim.

Deixin-m’ho dir amb un exemple ben actual: el nostre partit el juguem a la Berlinale, no als Premios Goya.

Aquesta desinhibició que tan sana i necessària em sembla, aquest canvi de mentalitat que preconitzo, podríem resumir-lo en una consigna que fóra molt bo que no perdéssim de vista (i que ens la creguéssim): “Pretendre viure en català a Catalunya no és cap idea contra natura.” Canviar de mentalitat vol dir deixar de banda els complexos, la passivitat i la por a exercir la intransigència. Aquesta por que fa que sempre tinguem a flor de llavi un “Ay, perdone” quan algú vol que li parlem en castellà o ens acusa de voler imposar el català. “Imposar el català”, ens retreuen…

En aquest punt és quan convé que tinguem molt clara una altra idea: el català és la llengua pròpia de Catalunya i al planeta Terra no hi ha cap llengua, cap ni una, que en el territori que li és propi “s’imposi”. En tot cas, si alguna cosa fa és ocupar el lloc de preeminència que li pertoca. Són les altres llengües que coexisteixen en el territori les que poden pretendre assolir una posició principal que evidentment no els correspon.

Aquesta saludable actitud d’intransigència –que Màrius Serra va sintetitzar anys enrere en el palíndrom “català a l’atac”– s’oposa també a la por ancestral que solem tenir per a no semblar gaire “del morro fort” (ja que sembla que se’ns atribueix fama de pactistes), i el pànic de no semblar “antipàtics” (penso en la gràcia que els fa a molts compatriotes quan senten allò de “uy, qué simpático; no pareces catalán”). Tot això, creguin-me, no és cortesia: és mentalitat de vençut. Una mentalitat de la qual podríem començar a desprendre’ns si, per exemple, féssim una cosa tan senzilla com parlar sempre en català per defecte.

(A propòsit d’això, em ve al cap una anècdota que contava l’enyorat Guillem d’Efak, un home amb les idees claríssimes: un dia va entrar en una botiga a Palma i en veure que la dependenta se li adreçava en castellà li va dir “¿Per què em parlau en foraster, senyora?”, “Ai, perdoni. És que em pensava que era negre.”)

Per no esmentar la morbosa afició a seguir fidelment les tertúlies de ràdio i televisió i els articles en els quals ens diuen el nom del porc –”nazis supremacistas” sol ser la floreta més habitual basant-se en aquell principi que diu que “cal saber totes les opinions”. Principi en el qual jo, personalment (i ja em perdonaran), no hi crec gens per la senzilla raó que la majoria d’aquestes opinions ja fa força temps que les tenim prou conegudes i, cosa que és pitjor, prou patides.

M’acolliré novament a un aforisme de Joan Fuster que ens ho diu de manera rotunda: “Quan discutiu i tingueu raó, crideu. Ordinàriament, el qui no en té també crida. I no és cosa de perdre posicions per una qüestió de bones maneres.”

És, si fa no fa, el que em sembla que hi ha darrere de la lamentable deriva de TV3 dels darrers anys. Tota la caverna –que no sol mirar mai aquesta cadena, i a més a més se’n vanta– no ha tingut ni el més mínim escrúpol per a atacar-la i per a amenaçar-la amb la desaparició fulminant el dia que arribi al poder. I a Sant Joan Despí –segurament de manera instintiva per allò de la mentalitat del vençut– els ha faltat temps per a posar-se la bena abans de la ferida pensant-se, il·lusos, que aigualint el capteniment lingüístic (i algun altre capteniment més que ara no ve a tomb) la fera s’amansiria. Resultat: mentre la fera continua amb ganes de fer sang, cada vegada som més els que dubtem que TV3 continuï essent “la nostra”.

Cal no badar, doncs, perquè el que perdem a cada bugada ja no és un llençol: és tot l’aixovar. I el cobrellit. I si no, mirin la ignominiosa sentència del 25% de castellà a les escoles…

Això em dóna peu a parlar d’un altre dels grans conceptes amb els quals vivim entabanats: el bilingüisme. Aquest bilingüisme que ja l’any 1957 Josep Pla definia a Destino com “una tragèdia indescriptible”, o que, bastant més cap aquí –vaja, fa només unes setmanes– va portar un dels nostres diaris a vetar la publicació d’un article de Xavier Roig. Un article en què es deia que institucionalitzar el bilingüisme “només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme –deia Roig– porta que una llengua (la poderosa) es mengi l’altra (la feble)”. Si fa no fa –i això ara sóc jo qui ho diu– com la trampa dels equidistants que, a l’hora de la veritat, la majoria acaben decantant-se cap a una banda: l’altra.

Per tancar aquest apartat de bilingüismes i equidistàncies (tan nocius i falsos els uns com les altres) els recomanaré l’article que Marta Rojals va publicar a VilaWeb el 31 de gener en què parlava d’aquells que van pel món pregonant sense immutar-se que “yo el catalán lo entiendo, però no lo hablo”, una actitud contra la qual l’admirada amiga Rojals propugnava precisament la inversa. La més revolucionària: la del sentit comú. És a dir, la del: “sí, miri, jo el castellà l’entenc molt bé. El que passa és que no el parlo.” Vejam de quina manera reaccionaran, quan tindrem oportunitat de posar-ho en pràctica. Continuaran, potser, dient-nos “nazis supremacistas” quan, de fet, simplement copiarem, amb el castellà, el mateix que ells fan amb el català?

La modernitat de Fabra

Fa un moment, recordant que el català és cosa de tots, he demanat fermesa, compromís i militància lingüística als catalanoparlants i als que volen ser-ho. Ara hi afegeixo audàcia, orgull de llengua i fins i tot (com és el cas de les germanes Valentina i Júlia Planes, les joves banyolines fundadores de La Incorrecta) un punt de desvergonyiment. Català a l’atac, vaja…

Ho deia Joan Triadú en una entrevista a Serra d’Or l’octubre de 1991: “… crec que mai no s’havia fet tant per la cultura catalana com ara, però potser mai, en temps del franquisme, no havíem estat tan en perill; no vull fer catastrofisme, però hem d’estar molt a l’aguait perquè tenim l’adversari a casa mateix. Hi ha un seguit de fenòmens contradictoris (classes en castellà a la universitat, per exemple, o bé considerar que pertanyen a la cultura catalana els escriptors catalans que escriuen en castellà, etc.) que fan pensar molt. Ara, a mi, que ja tinc setanta anys, m’agradaria tenir-ne trenta-cinc per continuar lluitant. Hi ha encara molta feina per fer.”

Molta feina per fer per aquest català que, ho repeteixo, avui més que mai és cosa de tots.

Acabo ja. Dies enrere, en una crònica que vaig publicar sobre l’acte al cementiri de Prada, definia Pompeu Fabra com un home rabiosament modern. La manera com va desenvolupar l’ordenament del català estava clarament influïda per la formació d’enginyer que tenia. Però és important no perdre de vista que, com a complement enriquidor de l’exercici intel·lectual, Fabra no va deixar mai de banda l’exercici esportiu: la natació a mar obert, que practicava al Cantàbric durant els anys que va estar destinat a Bilbao, el tennis i altres disciplines, fins al punt que durant la República va ser el màxim dirigent de l’esport català… I, és clar, l’excursionisme. Una activitat que practicava pel seu gaudi personal però que, alhora, li permetia conèixer més a fons el país i la seva gent.

Els valors del món excursionista són una magnífica garantia de fidelitat al país i de feina ben feta. D’empresa col·lectiva alimentada per l’esforç individual. I la trajectòria d’aquestes cinquanta-tres edicions de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana n’és la demostració més irrefutable.

Ho he dit tot just començar: ara fa cent anys tres joves de Gràcia s’aplegaven al voltant d’un entusiasta “Mai enrere!”

Francament, no em sembla pas una mala pista: seguim-la.

Moltes gràcies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!