Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
El que som, com érem i d’on venim: ‘Mi niña bonita’, de Paquito Jerez.
(La sèrie comença aquí)
Gràcies a la ràdio vàrem poder seguir les novetats de la música francesa i la italiana durant els anys 50 i 60, és cert. Però fóra inútil oblidar que a través de la mateixa ràdio ens arribaven també les idees que el règim volia propagar.
Cenyint-me al camp de la música la tònica majoritària d’aquells anys era la ‘copla’, coneguda també ‘canción popular española’ o, senzillament, ‘españolada’, que no és exactament el flamenc per bé que entre ambdós gèneres hi havia bastants punts de contacte.
La copla estava pensada de tal manera que cada circumstància de la vida tenia una cançó que la il·lustrava, cosa que anirem veient en l’apunt d’avui i en els que aniran venint.
En els primers anys seixanta, al costat dels dos noms més rellevants de la copla —Juanito Valderrama i Antonio Molina–, trobem Francisco Jerez Bonaque, nascut a Lorca (Múrcia), conegut com Paquito Jerez i autor d’un gran nombre de cançons que varen assolir molta popularitat a partir de 1961 com, per exemple, aquesta impagable ‘Mi niña bonita’ que m’ocupa avui.
La música d’aquesta copla és d’un català: el mestre Antoni Carcellé (*), que solia camuflar-se en els crèdits dels discos sota el nom ‘Obiol’, i la lletra és de Paquito Jerez, que solia amagar-se sota el nom ‘Jerko’.
(*) Per cert, un lector habitual d’aquestes Totxanes –que, a més a més, de música i músics en sap un niu– em fa saber que el mestre Carcellé és l’autor de la sardana ‘És la Moreneta’.
‘Mi niña bonita’ il·lustra perfectament quina era en aquell moment la consideració social de la dona. Escolteu-la i després llegiu atentament la lletra perquè n’hi ha per sucar-hi pa. Sobretot la segona estrofa, quan especula amb el dia que la noieta es casi fa una al·lusió ‘al hombre que se la lleve’:
Mi niña bonita
(Jerko i Obiol, 1961)
Yo creo que a todos los hombres
les debe pasar lo mismo
que cuando van a ser padres
les gusta tener un niño…
Luego te nace una niña
sufres una decepción
y después la quieres tanto
que hasta cambias de opinión…
Es mi niña bonita con su carita de rosa,
es mi niña bonita cada día mas preciosa,
es mi niña bonita hecha de rosa y clavel,
es mi niña bonita es mi niña bonita
cuanto la llego a querer…
Si un día se casa mi niña
vestida de blanco armiño
me acordaré que soñaba
con que al nacer fuera un niño,
por eso rezo y le pido
al señor del gran poder
que el hombre que se la lleve
la sepa siempre querer…
Es mi niña bonita con su carita de rosa,
es mi niña bonita cada día mas preciosa,
es mi niña bonita hecha de rosa y clavel,
es mi niña bonita es mi niña bonita
cuanto la llego a querer…
Es mi niña bonita…
Per tancar el florilegi de curiositats al voltant d’aquesta cançó que al llarg dels anys seixanta i setanta va ser interpretada per un munt de cantants destacaré l’única versió que fins ara es coneix cantada per una dona. Va ser Maria Ortega que en un disc de l’any 1973 adapta la primera estrofa d’aquesta manera:
“Yo creo que a las mujeres / les pasa a todas lo mismo: / que cuando van a ser madres / les gusta tener un niño.”
En fi, com ja he dit en l’apunt inicial som el que som (i encara fem força goig), però venim de tot allò.
(Continua aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!