Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

A partir del Pla d’Estabilització de 1959 i, sobretot, de resultes dels Plans de Desenvolupament Econòmic i Social iniciats el 1964 l’economia va començar a sortir del forat on s’havia ensorrat al final de la guerra i en els llargs anys de la postguerra. Val a dir que un factor no gens secundari que va contribuir a accelerar aquella millora va ser l’elevat nombre de treballadors que varen haver d’emigrar. A Alemanya, principalment.

Una de les conseqüències de tot plegat va ser el denominat ‘boom turístic’, que a part d’introduir noves maneres de viure i veure el món arribades de fora va impulsar un altre ‘boom’: l’urbanístic; és a dir, la construcció d’una gran quantitat d’hotels i apartaments arran de mar per acollir els visitants que arribaven atrets pel sol, la platja… i un nivell de preus que els era summament favorable. Aquesta situació va ser aprofitada també per algunes famílies d’aquí que van començar a posar en pràctica la possibilitat de passar unes setmanes de vacances en un hotel de la costa.

Era un turisme familiar format bàsicament per la muller –la mestressa de la casa, de professió “sus labores”— i els fills. A les empreses, en canvi, les vacances eren encara molt incipients; per això el més habitual era que els marits passessin el mes d’agost treballant a la ciutat i, com a molt, l’únic que podien fer era aprofitar la tarda dels dissabtes (la ‘setmana anglesa’, en deien) i els diumenges per trobar-se unes hores amb la família.

La resta de la setmana els marits havien de fer les tasques domèstiques i, a la seva manera, també descansar.

I en els casos més agosarats, recuperar durant uns dies les rutines efímeres i ja oblidades de la vida de solter a ciutat.

No sé exactament a partir de quin moment dels primers anys seixanta es va començar a definir aquests marits solitaris amb el nom de “Rodríguez”. Hi ha una teoria que diu que, ja que el cognom era molt habitual, els servia per camuflar la identitat (i l’estat civil) quan, després de guardar l’anell de casats a la butxaca, establien contacte amb alguna senyoreta d’aquelles que fumaven i et tractaven de tu.

En la construcció del mite va ajudar, i molt, la pel·lícula “El cálido verano del señor Rodríguez” (vegeu aquí) que Pedro Lazaga, un dels referents inevitables quan s’ha de parlar de la ‘españolada’ cinematogràfica, va dirigir l’any 1964 amb l’inefable José Luís López Vázquez de protagonista principal.

Posats a parlar de les conseqüències del ‘boom turístic’ no es pot oblidar la proliferació de festivals de la cançó que varen sorgir en les poblacions costaneres. Uns festivals que, de fet, eren uns concursos musicals amb guanyadors i finalistes en una època en què la televisió començava a treure el nas, tot i que encara no tenia la presència generalitzada que tindria uns anys després.

L’any 1959, seguint l’estela que des del 1951 venia d’Itàlia amb el Festival de Sanremo, la vila de Benidorm va ser la pionera a l’hora d’organitzar un festival de la cançó.

I va ser en l’edició de 1966 quan Santy Castellanos va presentar “Estoy de Rodríguez”, una cançó que no va obtenir gaire èxit en el palmarès final però que de seguida va popularitzar el concepte amb una dimensió que, si llegiu la lletra, parlava de l’enyorança del marit reclòs a ciutat i no tenia encara les dimensions picaresques que va disparar Pedro Lazaga amb la seva pel·lícula.

Parlar avui dels ‘Rodríguez’ és un anacronisme total però, encara que sembli mentida, una mostra de la importància que en el seu moment va adquirir el concepte la trobem en el diccionari de la Real Academia de la Lengua española que a partir de 1985 inclou el mot i el defineix com “Hombre casado que se queda trabajando mientras su família está fuera, normalmente de veraneo”.

Estoy de Rodríguez

Dolores, mi linda Dolores
Desde que te fuiste, dejándome triste
Tengo mal de amores
Dolores, estoy de Rodríguez
Por tus vacaciones, estoy de Rodríguez
Mi linda Dolores

Estoy de Rodríguez,
Estoy de Rodríguez, estoy de Rodríguez,
Y por todas partes, tu voz me persigue
Estoy de Rodríguez,
Estoy de Rodríguez, estoy de Rodríguez,
No puedo olvidarte, aunque tú me olvides

Pero ven Dolores, que si que no
Óyeme Dolores, que no que sí
Tengo mal de amores, si no estás aquí
Pero ven Dolores, que si que no
Óyeme Dolores, que no que sí
Tengo mal de amores, vuelve junto a mí

Mañana, cuando estés conmigo
Sabrás lo que siento, después de esta pena
De no estar conmigo
La gente, todita me sigue
Y si una chavala me mira,
Me gritan, estás de Rodríguez

Estoy de Rodríguez,
Estoy de Rodríguez, estoy de Rodríguez
Y vivo sufriendo, cuando lo consigues
Estoy de Rodríguez,
Estoy de Rodríguez, estoy de Rodríguez,
Y te estoy queriendo, y tú no me escribes

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!