Totxanes, totxos i maons

Arran del seixantè aniversari de l’actuació dels Beatles a Barcelona –a la qual, com ja sabeu, vaig assistir– aquestes darreres setmanes he hagut d’explicar unes quantes vegades a gent de l’edat dels meus fills i més joves com va ser que anés a aquell concert acompanyat de ma mare i de mon germà, que aleshores tenia deu anys. Una explicació que em porta a parlar-los d’una realitat que ara és difícil d’entendre, però que és indiscutible: entre els nois que el 1965 teníem quinze anys i els d’ara no hi ha cap punt de comparació.

Això m’ha donat també l’oportunitat d’exposar una opinió que ja fa temps que defenso i que resumiria dient que els que vàrem néixer entre 1948 i 1952 ens podem considerar, malgrat totes les circumstàncies del moment, una generació privilegiada perquè hem tingut l’oportunitat de viure (i d’assimilar, és clar) des de la primera fila molts més canvis i transformacions dels que havien viscut les generacions que ens varen precedir i m’atreviria a dir que uns quants més que les generacions de més cap aquí.

Si cal entrar en definicions en el nostre cas hi ha pocs dubtes: som la generació de la ràdio. O, dit d’una altra manera, som els que fins als 10 o 12 anys vàrem descobrir el món des de casa a través de l’aparell de ràdio; i som els que després, en algun moment de la nostra pre-adolescència, vàrem veure com l’espai que en el menjador estava reservat fins aleshores a la ràdio l’usurpava un aparell nouvingut coronat amb un parell de banyes que ens van dir que es deia ‘televisor’.

El canvi va ser irreversible però aquells anys inicials de descobriments fets a través de la ràdio ja no ens els treia ningú. Afortunadament.

Tinc la intenció de dedicar uns quants apunts a explicar coses d’aquells anys cinquanta i seixanta perquè vegeu quin era el pa que s’hi donava i perquè vegeu que, com pregona el títol genèric que he elegit per a la sèrie, hem acabat sent de la manera que som malgrat venir d’aquelles circumstàncies tan especials.

I deixeu-m’ho dir també: mirant com hem acabat superant totes les transformacions, canvis i novetats que la vida ens anava plantejant i com hem arribat al punt on ara mateix som crec que ens podem sentir legítimament satisfets i, fins i tot, orgullosos.

Fa un moment deia que el 1965 els nois de 15 anys no teníem cap punt de comparació amb els nois d’ara. El mateix us puc dir dels que teníem 20 anys el 1970. Els que vàrem haver de passar per un ritual que pràcticament ningú per sota dels 40 anys recorda avui: el servei militar, altrament conegut com ‘la mili’.

(Ara que hi penso: potser no estarà de més recordar que aquell servei militar –de naturalesa obligatòria, no cal dir-ho, per a tots els nois– va ser suprimit l’abril de 1996 amb el Pacte del Majestic (vegeu aquí), signat per Jordi Pujol i José María Aznar. Una decisió summament encertada que, tanmateix, a mi i als de la meva generació ens va arribar amb vint-i-cinc anys de retard.)

Sobre aquest tema el mes d’abril de 2010 vaig escriure un apunt (aquest) que vaig titular “Carta del Coronel” i que anava precedit d’un altre (aquest) que li feia d’introducció i que també us recomano que reviseu.

El document –impagable– és una carta que mon pare va rebre vuit o deu dies després de començar jo la instrucció militar al campament de Sant Climent Sescebes. Una carta a la qual pocs comentaris li calen perquè s’explica sola.

Aquí la teniu:

Campamento de San Clemente, 5 de VI de 1970

Muy estimado Señor:

Su hijo Juan José (*) se ha incorporado a este Centro de Instrucción, para hacer su servicio Militar.

Al principio, la vida del Cuartel le parecerá dura y molesta, ya que, ha de vivir en un régimen de disciplina militar y aprender muchas cosas nuevas, pero luego, se irá acostumbrando a sus deberes y la encontrará soportable y útil.

Pretendemos que su hijo, durante su estancia en las filas del Ejército, se haga un hombre de provecho y un buen Soldado y tenga la seguridad de que, por poco que él ponga de su parte, ambas cosas serán logradas y el día de mañana será un ciudadano digno y útil para la sociedad y que sabrá desenvolverse bien en la vida.

Por todo ello, no haga mucho caso de las lamentaciones que pueda contarles como primera impresión de su vida militar, ya que poco a poco irá variando, tanto corporal como espiritualmente.

Tenga en cuenta que muchas de las calamidades que le pueda contar o son producto de su fantasía, o son motivadas para darles la sensación de que está muy mal y pedirles dinero…

El motivo principal de esta carta, que le ruego disculpe que vaya impresa, en atención a las muchas que habría de escribir a familiares de cientos de Reclutas incorporados a esta Unidad, es solicitar la colaboración de sus consejos de padre para su hijo, y la de ofrecerme a Ud. como su affmo. amigo.

q. e. s. m.

El Coronel
Arturo Asensio

(*) Val a dir que tota la carta és una còpia genèrica impresa tret de l’espai reservat al nom del recluta que algú escrivia a mà.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!