Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie i aquí la referència a Xarxa de Mots del fragment que he triat avui).

“El quadern gris”, Josep Pla (24 de maig de 1918)

Al mas Pla hi ha el costum, molt antic, d’utilitzar els noms de sant Antoni i sant Josep com a patronímics dels hereus que s’hi van succeint. Així jo em dic Josep. El meu pare, Antoni. El meu avi es digué Josep. El meu besavi, Antoni. El rebesavi, Josep. Etcètera. Si jo tinc un fill mascle i compleixo amb la tradició, s’haurà de dir Antoni necessàriament.

Quan arribà el moment de batejar-me es produí un conflicte relacionat amb aquesta tradició. Si en el moment de portar-me a les fonts hagués viscut el meu avi patern, ell hauria estat el meu padrí. Essent ja mort en aquell moment, l’àvia Marieta no pogué actuar més que de padrina. El padrinatge es desplaçà a la branca materna i, no havent-hi present cap Casadevall, tocà a dreta llei a un Llac. Exactament al marit de la tia-àvia Llac més vella. I bé: a aquell bon home, se li ocorregué la pensada que m’havia de posar Ernest, i, com que s’hi féu fort, es produí un desori familiar intens i divertit.

No he pas tingut el gust de conèixer l’oncle que m’havia de tenir a la pila –i que pel desori de què parlo no passà de projecte de padrí. Només en tinc vagues notícies. Sé que era un vell bon home, federal de tota la vida, lleugerament afeccionat al vi i a la lectura de les obres més pesades i serioses de les biblioteques dels casinos republicans del seu temps.

Si poseu un home així sobre la tradició liberal empordanesa, apareixen indicis que permeten de creure que la seva intenció en proposar el nom d’Ernest com a patronímic de la criatura era perquè Renan s’ho deia. L’«impiu» Renan, exactament.

Les primeres filtracions singulars, a l’Empordà, en la tradició dels patronímics, es produïren a l’època del general Espartero. Els Baldomers empordanesos que hem conegut –i coneixem– se’n diuen perquè aquest general se’n deia. Els Emilis vénen de Castelar. Els Nicolaus, de Salmerón. Etcètera. Després vingueren els noms clàssics, sempre alternats amb els científics: Ulisses, Arquímedes, Darwin, Hermògenes, Edison. Les senyoretes foren anomenades Salomé, Llibertat, Harmonia… Aquesta curiosa revolució nominalista s’acabà en una riallada per un excés de zel, en pretendre un excel·lent ciutadà de Begur posar al seu fill el nom de Comas i Solà després d’haver contemplat la lluna, amb entusiasme indescriptible, a través del telescopi de l’observatori Fabra. El petit bacanard s’hauria dit així Comas-Solà Pi i Romaní.

El meu padrí, doncs, proposà el nom d’Ernest, però totes les ombres de la tradició del mas Pla grinyolaren dolorosament. Una infinitat de persones s’interposaren tractant d’endegar l’afer. En nom dels drets del padrinatge, el vell bon home s’encastellà. El bateig hagué d’ésser ajornat. L’escissió familiar explotà sorollosament. L’hostilitat fou tan forta, la pressió del jutge i del senyor rector tan considerables, que el padrí es retirà finalment a casa seva marejat i enutjat com un caporal de reialistes. Des d’aquest fet les dues famílies han viscut completament separades i no s’han saludat mai més. En els pobles, la gent es troba a cada moment. No saludar-se implica l’existència d’elements de rancor, somorts però latents.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!