Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
El palau dels virreis d’españa: proposta per a un edifici tòxic.
El dissabte passat vàrem anar, naturalment, a la manifestació en protesta pels 1.000 dies de presó dels Jordis i d’ignomínia de tot el sistema que sustenta ara mateix aquest ninot que coneixem amb el nom d’españa.
El lloc triat, com altres vegades, va ser l’edifici que allotja la Delegación del Gobierno de españa a Barcelona, situat a la cruïlla dels carrers Mallorca i Roger de Llúria. Un edifici d’arquitectura molt notable que té un nom potser no gaire conegut: Palau Ramon Montaner.
Com que avui no pretenc entrar en detalls sobre l’autoria de l’edifici i els seus propietaris originals us convido a entrar a la Viquipèdia (aquí) on trobareu informació suficient per començar a fer-vos-en una idea.
El que em mou a escriure ara aquest apunt apressat és un fet que vaig saber el mateix dissabte, quan em manifestava en aquell indret: la gent reivindicava que aquell edifici es convertís en una biblioteca.
La petició pot semblar impecable però jo, francament, si miro la història d’aquell edifici de 1950 ençà la conclusió que trec és que el Palau Ramon Montaner és un edifici tòxic i que convertir-lo en biblioteca és una destinació massa noble per a la història que atresora: entre 1950 i 1976 va ser la seu a Barcelona de la Jefatura del Movimiento -és a dir, de la Falange– i des dels primers anys vuitanta va ser la seu dels ‘delegados del gobierno de españa’; és a dir, dels virreis.
Més que una biblioteca, doncs, la destinació que em sembla més coherent amb la toxicitat que des de fa setanta anys s’ha instal·lat entre aquelles quatre parets és una altra. Una destinació que li va com anell al dit: proposo que sigui la seu de l’ambaixada d’españa a la propera República Catalana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vivíem a un parell d’illes del palau i, a vegades, els diumenges pel matí, el meu avi m’arreplegava —era el seu nét més jove i vivíem plegats— i sortíem a passejar pel barri. I catedràtic d’arquitectura jubilat com era, es dedicava a mostrar-me edificis antics i moderns —al 1960— del barri.
Tenia una frase especial pels edificis nous que no li agradaven:
—I a aquest ximple li he donat jo el títol?
Ho deia perquè, probablement, si era de per aquí, l’arquitecte havia passat per la seva classe al darrer any de la carrera i ell era un dels professors que li havia donat el títol.
Però el que més li agradava era ensenyar-me edificis del seu pare, com el palau Montaner. I explicar-me que era una reforma d’un edifici d’un parent, concretament d’un germà de la seva àvia —quan ets petit això de les relacions de parentiu costa molt— que s’havia barallat amb el primer arquitecte i que el que havia fet era el tercer pis i la decoració.
Amb una decoració exterior que evocava la impremta i la tipografia. I amb una decoració interior al gust del «tio Ramon» que anava de ric i s’havia tornat monàrquic a canvi d’un títol. De gran he vist de la part «intel·lectual» de la família se’n fotia força dels «rics». Certament, en aquells temps, un catedràtic jubilat anava relativament just. Deixant de banda que ningú de la meva família, en principi, ha estat mai gens dotat pels negocis.
Per tot això, quan el meu avi veia en què havia acabat el palau, allò del «movimiento», es posava trist i em deia que voldria que algun dia acabés en mans catalanes. A partir d’allí, mai he vist aquest edifici com una cosa dels espanyols sinó una de nostra que ens han arrabassat.
O sigui que la meva postura és que s’hauria de desinfectar, desagreujar i tornar-lo al poble de Catalunya com a bé recuperat. Potser alguna cosa relacionada amb editorials, impressió i tipografia.