Totxanes, totxos i maons

Una de les primeres coses que explico als meus alumnes és que el llenguatge MAI és innocent. Que si en parlar o escriure triem un to, un accent, un registre, una figura retòrica o un recurs expressiu determinats és perquè són justament els que creiem que ens convenen per transmetre al més exactament possible allò que volem fer arribar a qui ens escolta.

El llenguatge no és innocent. Triem intencionadament perquè parlem intencionadament. I si no, ¿em voleu dir per què uns diuen ?Pacto de Estella? i uns altres de ?Pacto de Lizarra?, per exemple, quan tots es refereixen a la mateixa cosa?  (n?hi ha més)

El nom fa la cosa, sense cap mena de dubte. Perquè darrere de cada mot que pronunciem hi ha idees i conceptes particulars, parcials i partidistes nostres que volem no només compartir sinó, si pot ser, inocular en el subconscient de l?altre.

Una emissora catalana deia fa uns dies que el nou equip de govern que s?està organitzant al voltant del senyor José Montilla rebutja la denominació de ?tripartit? fins a l?extrem de desterrar el mot de la conversa habitual dels seus components.

Tot això està molt bé però és que resulta que l?apel·latiu ?tripartit? és un invent dels periodistes, no del govern. Un invent que fa tres anys que corre i que ha arrelat profundament en la parla de la gent entre altres raons perquè reflecteix una veritat: a Catalunya es reparteixen el poder tres partits. Tri-partit. Per tant, al nou govern li costarà d?eradicar aquest concepte perquè a les seves mans no hi ha ni els recursos ni els mecanismes per fer-ho.

El que, en canvi, no s?ha explicat tant (i a mi, mira, és el que em sembla més significatiu) és la discreta desaparició del nom ?govern catalanista i d?esquerres? que el gabinet Maragall tenia com a segell de marca i la seva substitució per una denominació ambigua a parir com és aquesta d’?entesa pel progrés?.

Sembla, doncs, que conceptes-força com ?catalanisme? i ?esquerra?, que eren directes i entenedors per a tothom, cedeixen el pas a una branca semàntica molt més catequètica i ?kumba? bastida a base d?enteses i de progressisme. Que tots junts vencerem, vaja. Com diuen Pete Seeger i el Boss.

Pensament feble? Que va. A mi em sembla que tot plegat té una dimensió molt més casolana: un pessic de bones intencions, un bon raig d?aigua al vi, una unça de menjar poc i pair bé i la resta de la recepta a base d’embolica que fa fort. I si passa, passa.

En fi… que el llenguatge no és innocent i que el nom la fa sempre, la cosa. Sempre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!