Una de les meravelles que tinc dintre del mòbil la desconeixia fins que mon fill m’ha fet cinc cèntims del seu funcionament.
És l’aplicació ‘Buscar’ que permet saber la localització de l’aparell en cas que l’hagi extraviat o, senzillament, que me l’hagin robat.
No sembla, doncs, una mala cosa.
Mentre el noi m’explica com es posa en marxa se m’acut que pot servir també per saber on es troba una persona en concret.
I, efectivament, sembla que la meva deducció és bona.
‘De fet, a la persona no la busques; el que l’aplicació et dóna és el lloc on para el seu mòbil…’, em diu.
I completa la frase amb una conclusió inquietant: ‘… però ÉS QUE TU ETS EL TEU MÒBIL’.
Entenc que m’ho ha dit perquè copsi millor la funcionalitat de l’aplicació, i així ho he interpretat.
Però reconec que no deixa d’inquietar-me una mica aquesta identificació.
El fet que, a efectes de la tecnologia, jo no sigui jo sinó el meu mòbil…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enyoro el temps en què el mòbil només es feia servir per trucar. A mesura que l’hem anat incorporant a les nostres vides ha resultat que no en podem prescindir. Com les ulleres, de les que t’adones de seguida si surts de casa sense elles. “M’he deixat el mòbil a casa “genera una angoixa immediata. Si no tens mòbil no ets ningú… perquè per a ser tu has de tenir mòbil.
Insofrible. I com més va pitjor.