Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Podria emparar-me en raons -totes certes, no pas excuses- com uns problemes de salut o una punta de feina endarrerida, però no ho faig perquè si parlo del meu amic Vicenç Pagès ara i no quan es va morir, aviat farà tres setmanes, és perquè volia deixar una mica de distància per evocar-lo en aquest Bloc que ell em consta que seguia.
Lògicament els col·legues amb qui tenia més contacte ja estaven al cas de la gravetat de la dolència que fa pocs mesos li havien diagnosticat, però la gent que, com jo, manteníem una relació més esporàdica la notícia del seu traspàs ens va agafar per absolutament sorpresa i sense capacitat de reacció. Recordo que l’únic que vaig poder fer aquell mateix dissabte a la nit, a punt de posar-me al llit, quan em va arribar la notícia via Vilaweb va ser una piulada a Twitter que deia: ‘S’ha mort Vicenç Pagès, un dels escriptors més destacats, si no el millor, de la seva generació.’ i tot seguit enllaçava amb aquesta tria d’apunts en els quals he parlat de la seva figura i obra al llarg dels anys.
De fet, la meva relació amb Pagès es remunta ja al seu primer llibre -el recull de contes ‘Cercles d’infinites combinacions’– editat per Empúries el 1990, que el responsable del Suplement de Cultura del diari Avui em va passar perquè li fes la crítica. Vaig llegir el llibre i escriure l’article un cap de setmana de gener de 1991 i la crítica va sortir ocupant mitja pàgina del suplement del 16 de febrer… I crec que és un dels pitjors articles que he escrit mai.
Jo era un crític diguem-ne ‘tendret’ al qual li faltava menjar encara uns quants plats de sopes per saber de què anava això d’opinar en públic i no vaig ser capaç de separar l’estat d’ànim íntim de la necessària i obligada equanimitat a l’hora de parlar de l’obra d’un tercer. Concreto més: mentre escrivia l’article sentia per la ràdio els butlletins de notícies que parlaven de la Guerra del Golf, en aquells moments en el seu punt àlgid. Aquell mateix diumenge cap dels dos suplements de llibres que es publicaven a la premsa -el de l’Avui i el del Diari de Barcelona– havien sortit perquè la informació sobre els esdeveniments bèl·lics va acaparar tot l’espai. El resultat final va ser un text en el qual defensava el recull en general (i algun conte molt en particular) però amb un entusiasme molt descriptible i combinat amb contínues referències al meu estat d’ànim en aquells moments.
Poc després de publicar-se vaig saber que, tot i el veredicte favorable, a Vicenç Pagès no li havia fet gaire gràcia que jo parlés del llibre, del seu llibre de debut, d’aquella manera tan estrambòtica. Val a dir que la lliçó la vaig aprendre de seguida i crec que aquella relliscada em va vacunar per a la resta de les vegades que m’he hagut de posar davant d’un teclat per parlar de coses escrites per altres persones.
(Ara he tornat a llegir la crítica i, certament, és infumable…)
La vida continuava i molt pocs mesos després vaig rebre una trucada seva a mitja tarda al despatx. Inesperada del tot. El Vicenç, que va tenir l’elegància de no fer cap esment a l’article, em va explicar que estava enllestint un llibre sobre els premis literaris i que es posava en contacte amb mi -que aleshores m’encarregava de la base de dades de Premis Literaris en Llengua Catalana– per si em podia fer arribar (per fax, no cal dir-ho) una llista de dubtes que necessitava aclarir abans de donar el llibre per acabat. Li vaig dir que endavant i aquell mateix vespre vaig adonar-me d’una de les grans virtuts de Pagès: la seva extraordinària pulcritud i ordre a l’hora de fer la feina. Preguntes concretes que vaig resoldre amb respostes igualment concretes. Pocs després apareixia el seu segon llibre: ‘Grandeses i misèries dels premis literaris’ (Llibres de l’Índex, 1991). Després va venir l’extraordinària sorpresa que seria ‘El món d’Horaci’ (Empúries, 1995) i a partir d’aleshores els contactes entre ell i jo, tot i la distància física, es varen regularitzar.
Si heu entrat en l’enllaç que us he posat més amunt veureu que les meves referències a Vicenç Pagès han estat nombroses i sempre favorables a aquest home que cada vegada em mereixia més admiració. Paral·lelament ell s’interessava per la quantitat de temes -i de batalletes- que explicava en aquest Bloc i vàrem tenir oportunitat de parlar-ne extensament durant una època de dos o tres anys (calculo que cap a 2009 i 2010) en els quals impartia classes a Blanquerna, cosa que el portava a passar per Barcelona amb una certa assiduïtat i a fixar que almenys una vegada al mes dinaríem plegats. Ni ell ni jo vàrem fallar cap vegada.
El febrer de 2020, a tocar de l’esclat de la pandèmia, Vicenç Pagès va publicar ‘Memòria Vintage’, el que al meu parer és el darrer gran llibre que va publicar en vida (ara, per cert, espero amb candeletes el novembre que es publicaran les seves elucubracions sobre la família Kennedy que em consta que era una de les seves obsessions i sobre la qual havia aplegat una quantitat enorme d’informació). A diferència de la meva primera i desafortunada crítica, aquesta em va servir per escriure -sense saber que seria la darrera vegada- de manera ben detallada com veia la seva persona i la seva obra arran d’un llibre molt especial que demostrava el gruix intel·lectual i vivencial de Pagès.
Us la reproduiré tot seguit però, estrafent l’ordre lògic, us copiaré abans el comentari que l’endemà que Vilaweb va publicar l’article en Vicenç em va fer arribar pel mitjà amb què habitualment canviàvem impressions: un tuit privat. Em sembla que retrata perfectament la riquesa i aquell punt inequívocament ‘british’ del seu caràcter:
“No és habitual trobar un lector que llegeixi tal com voldríem. En el temps del campi qui pugui, s’agraeix topar amb un camp amb tots els ets i uts.”
——————————————————
Essència ‘vintage’: de Neil Armstrong a ‘Pulp Fiction’
(Article publicat a Vilaweb el 24 de febrer de 2020)
He d’anar molt carregat de feina perquè quan m’arriba un nou llibre de Vicenç Pagès Jordà no miri de clavar-li de seguida queixalada. El seu perfil d’autor d’ampli espectre em sembla molt interessant i, per tant, segueixo amb atenció tot el que fa.
Admeto que potser no sóc imparcial del tot perquè amb Pagès em passa una cosa que no em passa amb altres escriptors: compartim la dèria d’ordenar el món. Em refereixo a l’afició a confegir (ell molt més que jo, ja ho avanço) llistes, classificacions, fitxes, cànons, recopilacions, manuals o seleccions d’aquells negociats pels quals ens interessem (que són un munt). Si hagués de posar un lema a aquesta síndrome diria que tot s’entén millor –és a dir, es comunica i es transfereix millor als altres– quan som capaços de documentar-ho de manera endreçada i entenedora. Un diccionari és, doncs, l’artefacte idoni per a simbolitzar aquesta dèria.
No és exactament el mateix cas, però un interès semblant em mereix Òscar Dalmau, un home que coneix, estima, estudia i difon els referents musicals amb què jo i la meva generació vàrem créixer. Cosa que no tindria gaire mèrit… si no fos que Dalmau va néixer el 1974; és a dir, que entre ell i la meva generació hi ha una diferència d’un quart de segle.
Conspiracions fabrianes
Tornant a Vicenç Pagès, he de dir que no li ve d’ara, l’exhibició d’aquest desig d’ordenar i recopilar. El segon llibre que va publicar –‘Grandeses i misèries dels premis literaris’ (Llibres de l’Índex, 1991)– era una tria de mig miler de citacions publicades sobre el fenomen dels premis literaris. Però, de fet, ja al seu llibre de debut –‘Cercles d’infinites combinacions’ (Empúries, 1990)– el conte que donava títol al llibre explicava com un corrector editorial descobria la conspiració d’una enigmàtica secta a partir dels exemples posats per Pompeu Fabra en diverses entrades del seu Diccionari General. Un text que demostrava que l’autor havia escorcollat molt a fons les pàgines del Mestre i que, per cert, ha recuperat –i augmentat pel que fa al nombre d’exemples trobats al Fabra que reforcen la conspiració– en la molt recomanable tria que fa dos anys va editar Empúries amb el títol ‘Exorcismes: antologia personal’.
Després d’aquells inicis tan singulars hem vist Vicenç Pagès Jordà publicant manuals –‘Un tramvia anomenat text’ (Empúries, 1998)–, seleccionant referències literàries –‘Les olors en la literatura’ (Vibop, 2018)–, fent una tria setmanal de textos per ser llegits seguint la roda del calendari durant dotze mesos –‘El llibre de l’any’ (La Butxaca, 2011)–, o confegint el seu cànon personal sobre temes diversos en llibres com ‘De Robinson Crusoe a Peter Pan: un cànon de literatura juvenil’ (Proa, 2006); ‘La música i nosaltres’ (Cossetània i Quaderns de la Font del Cargol, 2017); o l’esplèndid ‘Clàssics revisats’ (Diputació de Girona, 2018). Sense oblidar la incrustació d’arxius, fitxers i llistes diverses enmig de novel·les com ‘El món d’Horaci’ (Empúries, 1995) o ‘Els jugadors de whist’ (Empúries, 2009).
Per tot plegat el lector entendrà que consideri una bona notícia la publicació de ‘Memòria Vintage’ un llibre-diccionari que aplega exactament quatre-centes definicions centrades en el període que, com explica el subtítol, abasta els vint-i-cinc anys que separen l’arribada de l’home a la lluna, el 1969, i l’estrena de ‘Pulp Fiction’, el 1994 als EUA i l’any següent aquí. Un període que, comptant que Pagès va néixer a Figueres el 1963, abasta la infantesa, l’adolescència i l’accés als primers nivells del món adult de la seva generació.
Per dir-ho d’una manera ràpida i matussera, ‘Memòria vintage’ és un llibre del qual jo no formo part d’allò que en assumptes de màrqueting es denomina ‘públic objectiu’. Nascut el 1950, pertanyo de ple a l’àmbit del ‘camp’ (definit a la pàgina 40) o, més exactament, diria que milito en el bàndol dels ‘progres’, retratats de manera ben precisa a l’entrada ‘Generació Tap’ (p. 136). Això em permet de contemplar el panorama que Pagès desplega en el seu llibre d’una altra manera. No diré ‘au-dessus de la mêlée’, però sí tenint molt en compte la suggeridora distorsió que aporta el fet de valorar coses viscudes des de punts de vista generacionals diferents.
No és un exemple que surti en el llibre però això que ara explicaré em serveix per a il·lustrar el que vull dir: pels de la meva generació el concepte ‘terra d’escudella’ corresponia a un producte que es comprava a ca l’adroguer i que servia per a netejar olles, cassoles i pots, mentre que per a la generació següent va ser senzillament el nom d’un programa infantil de TVE. El ribot del temps, vaja…
Memòria personal
El que Vicenç Pagès fa a ‘Memòria Vintage’ no és pas un manifest generacional sinó el desplegament d’una extensa i documentada memòria personal on no hi ha lloc per a l’autocomplaença: certament, el període 1969-1994 era el temps de ser joves i (raonablement) feliços però era també l’època del garrot vil, els afusellaments, els estats d’excepció i la persecució del català. Als Vintage els va tocar de viure el moment de la frontissa entre el món analògic i el digital i, com a referents que els marcarien per a tota la vida, varen incorporar la música i el cinema; dues referències temàtiques sobre les quals Pagès parla extensament. També hi havia el món de l’esport com a referent però aquest és un àmbit que l’autor –acabo de dir que el llibre és una memòria personal– no aprofundeix gaire. Segurament perquè hi havia unes quantes coses que motivaven molt més el seu interès que no les gestes esportives i els herois dels estadis.
El format de diccionari és còmode perquè ordena el text alfabèticament i no força el lector a cenyir-se a un únic sistema de lectura; però sobretot és pràctic perquè evita l’establiment de jerarquies. Pagès, però, controla i per tant no hi ha res de casual o gratuït en aquest llibre. Comença amb el terme ‘absència’ que ja proporciona, tot just obrir el llibre, una bona definició del període: ‘Contemplats amb perspectiva, els anys setanta i vuitanta destaquen per l’absència de tot el que avui trobem imprescindible per viure.’ I acaba amb ‘zoom’ que li serveix per a acomiadar el lector amb una explicació del llibre que és a punt de deixar: ‘El terme també podria designar el moviment brusc, del general al particular i viceversa, que hem intentat imprimir a aquest diccionari.’
La fragmentació del text en peces d’extensió no gaire llarga permet l’ús de frases curtes, sentències quasi, en les quals Vicenç Pagès es mostra molt eficient. És el cas de l’entrada ‘transició’ que, després de ser descrita en un ‘crescendo’ que comença amb Arias Navarro, el ploramiques, es clou amb un final contundent: ‘Llavors, el 1996, Aznar va guanyar les eleccions i va començar la marxa enrere: la Transició prenia forma de palíndrom.’ O quan, definint ‘Kurt Waldheim’, comença dient que cada generació té el seu disc dels Stones i el seu secretari general de l’ONU. Una afirmació frívola en aparença però que la clava: en el seu cas varen ser ‘Some Girls’ (1978) i Waldheim; en el meu, ‘Aftermath’ (1966) i U Thant.
O quan amb tres conceptes encadenats en té prou per a explicar l’evolució dels temps: en l’entrada ‘bola’ ens explica que d’aquest element imprescindible en els jocs a l’hora del pati els seus pares en deia ‘bales’ i els seus fills, en canvi, ‘caniques’. Una gradació similar a quan diu que ‘a la boîte sonava Françoise Hardy, a la discoteca Demis Roussos, i al night club Pet Shop Boys’.
Les entrades dedicades a pel·lícules o directors són dignes de remarca: penso principalment en les de Mad Max, Marisol o Ridley Scott. I en la brillant descripció de ‘Paris, Texas’ com a catàleg de les diverses formes de comunicació en aquells anys, rematat amb la pirueta de considerar l’escena final del film una premonició del que després coneixeríem amb el nom de Skipe.
Llegir no feia vell
Implacable, per exemple, l’entrada ‘la gran novel·la de Barcelona’ on diu: ‘Finalment apareixien els noms de Juan Marsé i Eduardo Mendoza, o fins i tot de Carmen Laforet, que havien escrit presumptes grans novel·les de Barcelona, al contrari de Josep Maria de Sagarra o Mercè Rodoreda, que al seu costat eren considerats uns xitxarel·los.’ O quan, unes pàgines després d’afirmar que ‘llavors llegir no feia vell’, acaba l’entrada dedicada a Manuel Vázquez Montalbán amb una altra frase remarcable: ‘No sempre coincidíem amb les seves aproximacions, però les trobem a faltar.’ O mostres d’autèntica pirotècnia literària com, per exemple, les entrades ‘merda’, ‘noranta’ o ‘saló de màquines’. O sentències implacables com quan explica l’interès dels vintage pel Grup de Folk: ‘érem tan ingenus que creiem que no calia resistir, que podíem –directament– celebrar.’ O quan aborda els ‘primers records’: ‘A totes les emissores Jeanette cantava “Soy rebelde”, i Nino Bravo “Libre”, en aquella dictadura on la rebel·lia es perseguia amb fúria i la llibertat no existia.’
Podria allargar més aquest compendi de detalls i celebrar, per exemple, la manera com estableix, a l’entrada ‘Un, dos, tres’, un paral·lelisme entre Don Cicuta o Los Tacañones i entitats de nefasta actualitat com el Tribunal Suprem o el Constitucional.
L’estructura de ‘Memòria Vintage’ permet d’afrontar-ne la lectura de moltes maneres. Una seria anar saltant a la percaça de conceptes relacionats entre ells (en aquest sentit el llibre proposa uns quants itineraris interns). Una altra seria el mètode habitual: anar de la primera pàgina a la darrera. En el cas d’aquest llibre jo recomanaria de fer-ho així però amb una aturada prèvia en les entrades ‘diccionari’ i ‘vintage’ que marquen d’alguna manera les regles del joc que ens proposa l’autor.
En algun lloc he llegit que Pagès considera que la seva generació va ser la que es va avorrir més del segle passat. En tinc la meva opinió, però no crec que sigui ara el moment d’entrar en polèmiques. El fet cert és que tot l’arsenal de records, vivències, mites i desenganys que s’aplega a ‘Memòria Vintage’ demostra que aquella no va ser una generació malaguanyada. Després han vingut més experiments com la Generació X, els millennials, la Generació Z i les que em deixo al tinter o encara han de venir. Totes amb ganes d’ocupar el seu espai sota el sol. El futur té la paraula. Però jo no puc treure’m del cap aquella ‘copla’ de les generacions anteriors als vintage que cantava Antonio Molina i que venia a dir que ‘el futuro es muy oscuro… trabajando en el carbón’.
Respon a jmsansalvador Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi ha una raresa pagesiana que gairebé ja ningú recorda: ‘El Mel d’Émile’, aquells butlletins electrònics que feia córrer a cavall del canvi de mil•leni
Els trobava extraordinaris!