Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

11 de novembre de 2016
9 comentaris

El meu Leonard Cohen (reedició, ara que ens ha deixat).

Em llevo i el primer que m’assabento  –via Mònica Terribas, és clar–  és que Leonard Cohen ens ha deixat als 82 anys. Sembla que es tanca un 2016 “horribilis” pel que fa a la música que estimo: el gener ens va deixar David Bowie i ara el mestre Cohen. Tots dos amb disc acabat de publicar carregat, a més a més, de fosques premonicions en els títols i en les lletres de les respectives cançons.

Ara fa set anys, de resultes de la gira que Cohen va fer en complir setanta-cinc anys  –una gira que el va portar al Palau Sant Jordi de Barcelona on va actuar, si no m’erro, el mateix dia que complia els anys–  vaig escriure una sèrie de quatre apunts sota el títiol “El meu Leonard Cohen”. Avui unifico els quatre textos en un de sol i el penjo en homenatge a un artista i un senyor inoblidable.

El meu Leonard Cohen

(apunts publicats en aquest Bloc entre el 23 de setembre i el 15 d’octubre de 2009)

La primera notícia que vaig tenir sobre Leonard Cohen prové de la meva època militar. Em refereixo a quan feia la “mili” i parlo, per tant, de la segona meitat de 1970 i dels primers mesos de 1971.

Jo estava destinat a la caserna del Bruc, davant de l’Escola d’Aparelladors on estudiava (durant uns anys es va recordar la meva presència en algunes classes vestit de caqui). Al Bruc vaig conèixer l’Agustí E., un noi amb qui de seguida vaig fer amistat. Aleshores ja es dedicava a la publicitat amb èxit i talent, tot i la seva joventut. No és casual, doncs, que avui sigui un dels nostres creatius publicitaris més prestigiosos.

“Creo que la vida es una milicia”, deia un dels articles del “Decálogo del Soldado” del qual era autor el capità general Don Alfonso Pérez-Viñeta y Lucio (els generals, com els àrbitres de futbol, tenen sempre nom i dos cognoms) i que ens feien aprendre de memòria a tota la tropa, però tant l’Agustí com jo teníem ben clar que, si la vida és una milícia, la milícia, en canvi, no és vida. Així doncs, basant-nos en aquest savi principi filosòfic vàrem provar d’escaquejar-nos tot el que vàrem poder.

I sembla que ho vàrem saber fer força bé perquè poques setmanes després ell era nomenat “Cabo de Limpieza” i jo (com no podia ser altrament) “Cabo de Obras” del Regiment d’Infanteria Jaen 25. No patiu: reservo per a una altra ocasió el ric anecdotari d’aquella època sobre la qual  –ara que l’evoco–  sí que no em fa res de reconèixer que és la que he rigut més a gust de tota la meva vida.

Durant vuit o nou mesos, de dilluns a divendres, quan a mig matí teníem els nostres respectius subordinats fent veure que treballaven per si s’acostava el brigada Pena (el meu cap) o el tinent Carracedo (el cap de l’Agustí)  –tots dos encara més ganduls que nosaltres, val a dir–  el meu amic i jo ens refugiàvem en el magatzem dels estris de la neteja per fumar, escoltar música en un petit tocadiscos portàtil, explicar-nos els projectes que teníem al cap i fer temps fins a les dues, l’hora de sortir cap a casa fins l’endemà a les vuit del matí.

En aquell magatzem va ser on vaig escoltar per primera vegada “Songs from a room”, la meva entrada al món de Leonard Cohen.  Un disc extraordinari que encara avui sóc capaç de cantar de memòria de punta a punta i pel mateix ordre en què les cançons estan enregistrades a banda i banda del vinil.

Avui, des de la talaia dels quasi quaranta anys transcorreguts des d’aleshores, m’adono que el meu ingrès en la secta Cohen va ser privilegiat. Per una banda disposava de molt temps  –i pocs maldecaps–   per entrar en la seva música. I per l’altra els coneixements d’anglès de l’Agustí em varen permetre entrar en la poesia d’aquell desconegut cantant canadenc que escrivia cançons inoblidables.

Va ser cabdal, també en això, l’Agustí ja que si per mi fos  –quatre anys de batxillerat elemental amb el francès com a assignatura de llengua estrangera–  l’únic que hauria enganxat d’aquelles “Songs from a room” era allò de: “Les All’mands étaient chez moi / ils m’ont dit: ‘Resigne-toi’ / mais je n’ai pas pu…”, de “The Partisan”.

Com que per aquella època jo anava més aviat curt d’armilla vaig copiar-me el disc en una cinta de cassette fins que un bon dia -ja reingressat a la vida civil- em vaig decidir a anar a can Castelló per comprar la versió original (en vinil, és clar).

La meva sorpresa va ser quan en demanar “el disc de Leonard Cohen” em varen preguntar a quin dels dos em referia. Va ser d’aquesta manera que va entrar a la meva vida “Songs of Leonard Cohen” (que, de fet, és el seu primer disc -del 68, anterior en un any a “Songs from a room” tot i que aquí sembla que ens varen arribar amb l’ordre capgirat) i al seu influx varen entrar també en la meva vida meravelles com “Suzanne”, “Sister of mercy”“So long, Marianne”“Hey, that’s no way to say goodbye” o l’extraordinària “One of us cannot be wrong”, que tanca el disc.

De seguida (1971) va aparèixer el tercer vinil –“Songs of Love and Hate”, que vaig comprar-  i dos anys després el quart, “Live Songs”, gravat en directe, que no vaig comprar fins molts anys després.

No cal dir que la febre Cohen s’anava escampant lentament a casa nostra. Alguna revista musical li dedicava unes pàgines, per la ràdio “Suzanne” rebia una certa atenció  —Toti Soler enregistrava una versió en català el juliol de 1972 al seu disc “Liebeslied”—  i de manera quasi clandestina van començar a publicar-se les primeres traduccions de la seva obra literària.

Mentre escric aquest apunt tinc a la vista els llibres que per aquella època vaig anar comprant: “Poemas escogidos”, que Plaza & Janés va editar el gener de 1972; “La energía de los esclavos” (Visor, 1974) traduït per l’actor Antonio Resines, cohenià de primera hora; la novel·la “El juego favorito” (Fundamentos, 1974) i “Canciones de Leonard Cohen” (edició casolana, 1974), que aplega les traduccions dels cinc primers discos fetes per Alberto Manzano, sense cap mena de dubte l’home que més ha fet per acostar-nos la figura i l’obra del poeta canadenc.

El cinquè disc  —“New Skin for the Old Ceremony”—  va arribar aquí acompanyat d’una gran notícia: Cohen preparava una gira europea en la qual havia previst un concert al Palau de la Música Catalana. Aquest concert es va celebrar el dissabte 12 d’octubre de 1974 i l’A. i jo no hi vàrem faltar.

L’anunci del concert va tenir un èxit fora mida i les localitats es varen exhaurir en poques hores. Davant la quantitat de gent que es quedava al carrer l’organització es va afanyar a programar un nou concert per l’endemà mateix, que era diumenge (no n’estic del tot segur, però em ronda pel cap que per compromisos de la programació del Palau el concert va ser matinal).

Evocat ara, trenta-cinc anys després, a l’A. i a mi -i a la G. i al doctor R., que també hi varen ser- ens ha quedat el record d’un Leonard Cohen que va començar el concert distant i amb els bioritmes baixos fins a la tercera o quarta cançó, quan va veure que el públic estava predisposat a deixar-se atrapar en la seva xarxa de melodia i poesia. A partir d’aquell moment la festa va ser de les que costen d’oblidar.

Com és habitual en ell anava magníficament acompanyat per l’equip amb què havia enregistrat el disc: un conjunt de magnífics instrumentistes i un parell de veus femenines que donaven el contrapunt perfecte a la veu greu del cantant.

Recordo especialment dues coses: la peculiar manera de saludar al públic de Cohen amb una inclinació justa del cap acompanyada amb la mà a la templa en l’estil de les salutacions militars i la generosa tanda de bisos que va arribar als tres quarts d’hora addicionals.

El següent concert de Leonard Cohen a Barcelona es va fer esperar catorze anys. Va ser el 24 de maig de 1988 al Palau dels Esports, dintre de la gira europea de presentació del disc “I’m your man”. En aquella ocasió l’A. no em va acompanyar i vaig anar-hi amb uns quants col·legues de la feina.

El concert va ser molt diferent de l’anterior. Cohen arribava amb una fama consolidada i amb un domini de l’escenari indiscutibles. Va ser, doncs, una altra fita pel record dels qui el vàrem acompanyar aquella nit.

Una anècdota: aquella mateixa nit el Barça jugava a casa el cinquè partit  –el definitiu–  de la final del play-off de la Lliga ACB de bàsquet contra el Real Madrid. No era el meu cas, però hi havia gent que portava transistors amb auriculars per anar seguint entre cançó i cançó els avatars del partit. Durant l’entreacte algú li va explicar aquesta circumstància perquè quan es va acabar -amb victòria del Barça, és clar- el senyor Leonard Cohen ens va obsequiar amb un inesperat “Barcelona won” que va ser rebut amb una ovació de les que fan època. Per ell i pel Barça, és clar.

Fins que ara, trenta-cinc anys després de la seva primera visita hem tornat a tenir el plaer de viure un altre concert (el del comiat definitiu?) del mestre.

Finalment el 21 de setembre passat, just el dia que complia setanta-cinc anys, el mestre Leonard Cohen va omplir a rebentar un Palau Sant Jordi ple d’un públic incondicional que cobria un amplíssim ventall d’edats: pares, fills i fins i tot algun avi. Les coses de ser un veterà, vet-ho aquí…

No m’aturaré gaire en aquest punt ja que tots els mitjans varen informar degudament no només del concert  –el penúltim de la seva gira ja que tres dies després la tancava a Tel Aviv—  sinó del conat d’alarma que va suscitar tres o quatre dies abans quan, en la seva actuació a València, Cohen va patir un desmai a la tercera cançó que va obligar a suspendre la festa i ingressar-lo en un centre hospitalari.

El concert va ser com el seu protagonista: pulcre, rigorós, inspirat, elegant, sobri i amb un nivell de qualitat altíssim. Sense alts ni baixos, ple de cançons antològiques -quin repertori, el del mestre!- servides per un Cohen savi i en plenitud que domina a la perfecció els mil matisos expressius de la seva limitada veu.

I amb un conjunt d’acompanyament de gran categoria en el que destacaven -marca de la casa- les tres veus femenines i un incommensurable Javier Mas a les guitarres, llaüts, bandúrries i altres pernils.

L’A. i jo hi vàrem assistir convidats pels nostres amics Mercè i Pere. De fet, les dues localitats varen ser el regal que li varen fer a l’A. pels seus 60 anys. Gràcies al seu encertat obsequi vàrem poder reviure aquell Palau de trenta-cinc anys enrere del qual ja he parlat en l’anterior apunt d’aquesta sèrie.

Han passat trenta-cinc anys des d’aleshores i una mostra del pas inclement del temps va ser que la interpretació de “Suzanne” va tornar omplir la foscor del Palau Sant Jordi de petites lluminàries… Amb una diferència substancial: els encenedors d’antany han estat substituïts pels mòbils. Si això no és una metàfora…

Pel que fa al concert, si no hi vareu assistir us recomano el DVD editat fa uns mesos aquí amb el concert a Londres de l’any passat. Si la memòria no em traeix diria que és gairebé calcat al de Barcelona amb l’única diferència que aquí no va cantar “Democracy”. Curiós, si més no.

En acabar tothom tenia dues certeses: a) havíem assistit a un concert memorable, d’aquells que et queden marcats dintre de l’ànima, i b) serà summament difícil que tornem a veure per aquests barris Leonard Cohen damunt d’un escenari.

Que Déu us beneeixi, mestre!

    1. Xorrades! A ell per què li ha de importar el que passi a Palestina? És que hem de fer i ser com els demés volgueu? Ens ha d’importar Palestina si o si? Sang perquè? Quina sang? Què ha fet ell? Au va.

  1. Enhorabona per l’escrit, Joan Josep. Una excel·lent evocació del mestre que avui ens ha deixat. Jo, per qüestions d’edat o per altres circumstàncies, només vaig poder assistir al darrer dels concerts que esmentes, i en vaig sortir viatjant cap a un altre planeta. Una meravella que recordaré, i avui encara més, per anys.
    Gràcies per fer-me’l reviure !!

Respon a Josep Guia Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!