Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

5 de novembre de 2013
0 comentaris

El mar. Setena carta a la meva néta.

(Llegiu aqui les anteriors cartes)

Estimadíssima Mila,

La setmana passada ton pare em va enviar a través del mòbil una fotografia preciosa. I a més a més molt oportuna perquè em va arribar en plena preparació de la carta que et vaig escriure en la qual et parlava dels rituals.

Em va agradar tant que vaig decidir que no podia deixar passar l’ocasió per fer dues coses:  (n’hi ha més)  

… escriure’t una altra carta -en aquesta ocasió dedicada al mar- i il·lustrar-la, precisament amb la fotografia que et va fer el pare on sortiu tu i la mare d’esquena mirant el mar de Premià amb el cotxet aparcat a un costat, però també present. Em va semblar una imatge que descrivia perfectament la teva situació vital: tu tan petita davant del mar -immens, ple de promeses i de misteris- i amb la gent que t’estima al teu voltant.

Des que vareu anar a viure al Maresme he incorporat un nou ritual al repertori que t’explicava en la carta anterior. Els dimarts i els dijous, quan ja hem tornat de la Llar d’Infants després de fer un passeig tranquil pel poble (procurant cada dia seguir una ruta diferent) i ens hem instal·lat a casa tot esperant que arribi el pare o la mare sempre trobo un moment per preguntar-te “Anem a veure el mar?”

Aleshores deixes el que estaves fent i t’enganxes a les meves cames perquè t’alci i et porti a coll fins a la terrasa del pis de dalt. Allí contemplem un bon tros de platja i de mar amb la via del tren per entremig.

No fem res més que mirar embadalits la taca blava del mar que jo t’assenyalo amb el dit. Una estona breu perquè, generalment, el pas d’un tren o d’un grup de gavines cridaneres desvia la teva atenció i automàticament el mar passa a segon terme.

He deixat escrit en diversos llocs la importància que per mi té el mar. Fins al punt que se’m faria molt difícil viure en un indret de l’interior. Una ciutat -o un poble, tant se val- en la qual en cap moment tingués la certesa de mirar cap avall i trobar la taca del blau immens encastada al final del carrer.

Estic segur que la teva ascendència bretona -de família molt directament relacionada amb els oficis mariners- no passarà desapercebuda en la teva relació íntima amb el mar. I ara, que has anat a viure just a cinquanta metres de la línia de la costa, t’asseguro que mentre tu acceptis el joc cada tarda que l’àvia i jo vinguem a recollir-te a l’escola pujarem a la terrassa -aquesta terrassa en la que aviat haurem de pensar a observar de nit la lluna i les estrelles- i contemplarem el mar. I el tren i les gavines.

I, naturalment, tal com manen els nostres rituals abans de tancar la porta i entrar a dins de casa no ens oblidarem de dir-los adéu.

Adéu, mar. Adéu, tren. Adéu gavines. Fins demà…

—————————————————————————————–

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!