Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

1 de setembre de 2014
3 comentaris

El llençol de cada bugada: escriure cartes.

Tot just tornant de la nostra setmana toscana –i en la mesura que les tasques d’avi en format intensiu m’ho permeten– reprenc la lectura de la correspondència que Mercè Rodoreda i Joan Sales es varen creuar durant el període 1960-1983 i que va editar fa sis anys el Club Editor.

(Una correspondència que es pot dir que arriba ben bé fins al final ja que s’acaba amb una postal de Sales a Rodoreda des de Palma de Mallorca datada el 6 d’abril de 1983, just una setmana abans de la mort de l’escriptora i set mesos abans que ell es morís, el 12 de novembre del mateix any.)

No és pas la meva intenció fer ara una glossa del llibre –en el seu moment va aplegar un munt d’elogis que m’apresso a dir que comparteixo plenament: llegir-lo és una veritable delícia– però sí que voldria fer una reflexió que hi està estretament relacionada. Una reflexió, a més a més, tenyida amb els tons de la lamentació: em refereixo al costum, pràcticament extingit, d’escriure cartes i, doncs, al negre futur que espera als qui, com jo, trobem un plaer especial en tafanejar epistolaris aliens.

Em direu –amb raó– que l’actual és, precisament, l’època en què les persones estem més en contacte i més a l’abast, amb indiferència de la distància, de tota la història de la humanitat. I és cert: el correu electrònic, el WhatsApp, les eines dos punt zero i altres enginys similars permeten un contacte directe –i en ocasions instantani– amb tothom i a tothora. Però també és veritat que els costums (unes vegades), les limitacions dels recursos tecnològics (unes altres), i les presses (ai las, sempre)- han convertit l’exercici de seure, agafar paper i ploma, rumiar uns minuts i posar-se a escriure –lentament, amb la cadència que demana l’escriptura a mà tot deixant que el flux de les idees vagi fent el seu camí– en un costum caigut ja en el desús.

Aquell ritual de tancar la carta, escriure les dades al sobre, posar-hi un segell i portar-la a la bústia més propera per molta gent ja és només un record dels temps de l’àvia. I no és així. Per no parlar de l’enjòlit d’esperar la resposta, de la impaciència de veure que no rebem res, de les cartes que es creuen en els seus respectius trajectes i que obliguen a reconsiderar coses escrites abans… tot això, per bé o per mal, va començar a perdre’s amb la progressiva implementació del correu electrònic (fa dotze anys? quinze, potser?) i s’ha perdut del tot des que l’estri que ens permet rebre, llegir, escriure i enviar missatges el portem permanentment instal·lat a la butxaca.

¿És dolent tot això? Jo no diria tant. És, senzillament, una manera de comunicar-se amb calma i a velocitat humana que s’ha perdut. El llençol que hem perdut en aquesta bugada, vaja. Com tantes altres coses que, revestides de costum, havien estat símptomes d’una determinada cultura o manera de veure el món i que també s’estan perdent.

Com, per exemple, els sants i la seva iconografia.

Us en parlaré en el proper apunt.

  1. M’agrada molt aquesta toxana. Els que teníem novia fa moooolts anys més enllà de les fronteres (en el meu cas ara 43 anys de casats) esperàvem amb delit aquelles cartes…que ja no tornaran. Jo mateix anava fins la seu central de correus a la bústia perquè les meves paraules d’amor arribessin més ràpidament…
    Anyoro de veritat aquells temps

  2. Acabo de recordar totes les cartes empaquetades que encara guardo!

    De fet, moltes coses bones d’escriure missatges a un destinatari concret les podem mantenir igualment amb les noves eines, però el que sí que em sembla que s’ha anat arraconant és el valor dels secrets, de la intimitat inviolable. Ara ens parlem al mig de la plaça, a la vista de tots, com ara mateix.

  3. Aquest apunt l’he llegit moltes vegades, en diferents llengües. I sempre em vénen ganes de preguntar als autors (i als autors de comentaris) quantes cartes han escrit aquesta setmana, quantes n’han rebut.

    Està bé això del “plaer de tafanejar epistolaris aliens”. Però el plaer de veritat és el d’escriure i rebre cartes. Jo ho faig sovint. Hi ha amics amb qui l’intercanvi és constant. Amb una amiga fa 27 anys que ens escrivim, des que en tenim 10 o 11; faria gràcia ara rellegir aquelles cartes, les de l’adolescència… No passa setmana que no ho fem; de vegades amb més freqüència. Quan vaig de viatge envio postals als amics. Hi ha gent amb qui només intercanviem un parell de lletres a l’any (pel sant, per Nadal…). Hi ha gent que ja no escriu, gent que, inesperadament, respon i diu que feia vint anys que no escrivia…

    El costum d’escriure cartes no ha mort, ni de lluny. Ha canviat. Només cal veure la quantitat de llocs d’Internet dedicats a l’assumpte.

    Si enyoreu les cartes… Agafeu un bolígraf i poseu-vos-hi. No hi ha ningú que no s’alegre de rebre’n una!

Respon a ttort Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!