Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

19 de gener de 2018
0 comentaris

El discurs al Parlament de Catalunya d’una persona honorable: Ernest Maragall, president de la Mesa d’Edat.

Us reprodueixo el magnífic discurs que en qualitat de president de la Mesa d’Edat del Parlament de Catalunya va llegir abans d’ahir  –dimecres 17 de gener de 2018–  el diputat Ernest Maragall. Una persona amb la qual he estat en moltes ocasions en clar desacord però que reconec, amb gran satisfacció, que amb aquestes paraules davant de tot el país va demostrar la talla de la seva dignitat. Personal i patriòtica.

No us el perdeu i conserveu-lo perquè és un text que, n’estic segur, passarà a les antologies dels discursos parlamentaris d’aquesta República Catalana. que avui ja fa 83 dies que va ser proclamada pel nostre Parlament.

 

Diputats i diputades, autoritats que ens acompanyeu, senyores i senyors assistents, treballadors del Parlament i dels mitjans de comunicació que cobreixen aquesta sessió, moltes gràcies, els desitjo molt bon dia a tots i a totes. Jo hauria de començar aquesta sessió dient, també, bon dia…, haig de dir: “Bon dia, president Benach, president Rigol, presidenta Carme Forcadell, i gràcies per ser aquí, per honorar aquesta sessió.” Però hauria de dir, també: “Bon dia, president de la Generalitat. Bon dia, consellers del govern de la Generalitat.” Però ja ho veuen: ni el president de la Generalitat ni els membres del seu govern seuen al lloc que els pertocaria. Els uns, presoners; els altres, a l’exili; la resta, destituïts.

Espero que em perdonin, doncs, si abans de continuar amb el procediment d’elecció dels membres de la mesa expresso algun dels sentiments que, imparables, m’omplen el cap. Vindran dies per actuar, per pensar, tots nosaltres, tots vostès, senyores i senyors diputats, amb dedicació i responsabilitat en la nostra condició de representants dels 7,5 milions de catalans i catalanes. El que sento avui, en canvi, prové més del cor que del cap, més de l’experiència viscuda que de la reflexió tranquil·la. I el que sento és, d’una banda, una acumulació d’indignació enfront les agressions que cada dia vivim, però també, els ho asseguro, una creixent suma de raó i de raons, de conviccions afermades sobre el present i el futur del nostre país, d’aquesta Catalunya que no es rendeix, que no es resigna, que vol seguir sent el que és, el que ha sigut sempre, per poder construir el país nou, lliure, just i digne que volem ser.

Avui jo no hauria de ser aquí. Sense aquestes eleccions imposades des de l’Estat, a l’empara de l’article 155 de la Constitució, jo no seria aquí. Podria seguir sent un ciutadà políticament compromès, això sí, però més espectador que actor, més assistent a manifestacions o a debats que no pas representant d’aquests manifestants o d’aquests ciutadans. Diguem-ho clar, qui hauria de ser avui aquí són precisament els que no hi són: el president, Carles Puigdemont; el vicepresident, Oriol Junqueras; els consellers Joaquim Forn, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Toni Comín, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, que ens podrien acompanyar des de la llotja, ben certament. I hauríem d’estar fent un altre debat, no aquest. Hauríem d’estar fent un debat, diguem-ne, aquest sí, ordinari.

I quin hauria de ser aquest debat? No el que estem obligats a fer avui, sobre qui té dret i qui no té dret, sobre les condicions dels nostres representants i les seves situacions i els seus drets individuals com a ciutadans i com a representants dels ciutadans. Hauríem d’estar tenint, crec jo, un debat sobre la taula de diàleg que s’hauria hagut d’obrir entre tots nosaltres i la representació de l’Estat. Una taula de diàleg per avaluar la situació sorgida a partir de l’1 d’octubre i per arbitrar, de comú acord, les vies per a la verificació democràtica de la voluntat dels catalans i catalanes. Aquesta seria la normalitat acceptable.

Una normalitat a què no renunciem ni renunciarem. Una normalitat sorgida del mutu respecte i del reconeixement de la nostra condició de societat amb dret a existir per ella mateixa, de subjecte polític equipat per governar-se, per expressar projectes col·lectius, per dibuixar i construir el propi futur. Avui és, efectivament, un dia per mirar endavant, per començar una nova etapa, però és també un dia per recordar d’on venim, per entendre per què som avui aquí. És el primer cop, en totes les legislatures, des de l’anomenada Transició democràtica, que el ple de constitució d’una legislatura se celebra amb el banc del govern buit. Com em recordava en Gerard Gómez del Moral –és bo saber-ho i recordar-ho–, el president Tarradellas va presidir la sessió de la constitució del primer Parlament el 10 d’abril de 1980. La va presidir des d’aquí, inicialment, i després va assistir a tota la sessió, com va assistir igualment, a la d’investidura. I el president Tarradellas, aquell dia, com durant tots els anys en què va ser president de la Generalitat a l’exili, representava la legitimitat i la continuïtat històrica de les institucions catalanes. Era una institució que enllaçava directament amb la Generalitat republicana, enderrocada i dissolta el 1939, de la mateixa manera que, rebuda de Josep Irla, la presidència de Tarradellas era la continuïtat institucional de la presidència de Lluís Companys, afusellat a Montjuïc el 1940 per la dictadura franquista.

Deixin-me dir que tinc també ben viva la imatge potent d’aquell 30 de setembre del 2005, quan aquell mateix Parlament, amb un govern sota la presidència de Pasqual Maragall, votava, gosava votar un text estatutari, una nova proposta que, ben explícitament, representava una mà estesa a l’Estat espanyol. Buscaven, en aquell temps, un acord amb profunditat amb l’Estat, un acord basat en la lleialtat i el respecte mutus, però que donés genuïna resposta, també, federal a l’aspiració catalana. Preteníem –quina ingenuïtat, diríem avui– substituir els acords entre elits i el mercadeig permanent per una entesa de fons, per una entesa que donés satisfacció a Catalunya al mateix temps que permetia la plasmació d’una Espanya reconciliada amb ella mateixa, respectuosa i convençuda de la riquesa derivada de la diversitat dels pobles i nacions amb qui compartir futur. Però aquella mà estesa, tots ho sabem, va ser, un cop més, rebutjada. L’Estat espanyol, sembla, no en sap ni en vol saber res, de reconciliació ni de sobiranies compartides. El poder es posseeix i no se’n cedeix ni un bri a ningú, menys encara a Catalunya.

L’Estat espanyol, ho sembla, no sap guanyar, sap derrotar. No sap compartir. Sap imposar, humiliar i castigar. El 2010 la societat catalana va reaccionar per necessitat, per instint de supervivència, front a l’evidència que l’Estat espanyol havia decidit completar un projecte d’Estat que incloïa l’assimilació definitiva de Catalunya com a realitat política econòmica i social diferenciada. L’acció col·lectiva d’una part molt significativa d’aquesta societat catalana ha estat formidable al llarg d’aquests anys i s’ha convertit en l’experiència democràtica europea més significativa de les últimes dècades. L’Estat sembla que no admet, no entén ni vol acceptar.

L’1 d’octubre va ser la confirmació, la culminació d’aquest període. Serà recordat –els ho ben asseguro– com el dia en què la ciutadania es va fer mestra del seu destí. Avui, per molt que el Tribunal Constitucional anul·li la comissió creada per esbrinar i delimitar responsabilitats del que va succeir aquell dia, no el podrà esborrar de la nostra memòria col·lectiva. Potser per això l’Estat prescindeix ara de qualsevol fórmula basada en el diàleg i el respecte. Ja no importa, sembla, que se note el empeño. No importa. Nosaltres seguirem, n’hem après. Coneixem bé les nostres forces i mesurem millor les de l’Estat. Sabem el que podem esperar d’Europa i el que no podem esperar dels seus grans estats. Però som Europa i serem part activa de la regeneració europea. El vot del 21 de desembre és també un bon mapa de la societat catalana d’avui, diversa i complexa. Una societat a qui aquest Parlament haurà de saber representar, amb el màxim respecte, a tots i a cadascú, amb la imprescindible sensibilitat i proximitat. No abandonarem la via democràtica. Assumirem el repte del contrast viu i directe amb la ciutadania catalana en el camí d’un projecte per a tots els catalans i catalanes. Un projecte que si fos contra o sense els ciutadans perdria tot el sentit, sense tots ells. Un projecte al qual molts anomenem República, però també podria dir-se llibertat, justícia, equitat i progrés.

Amb en Jordi Sànchez, hem coincidit molt sovint en actes i amb diverses oportunitats, compartint uns versos d’El cant de la senyera, que serveixen també com a definició del país i del moment. Són molt breus, diuen: “Dona veu al teu cantaire / llum als ulls i força al braç.” És a dir, dona la veu i el vot al poble. Dona intel·ligència als que han de prendre decisions, a les institucions, al govern i al Parlament. I dona resistència, fermesa, tenacitat al capteniment col·lectiu de la ciutadania catalana. La resistència i la intel·ligència que caldrà per guanyar la llibertat d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i per accelerar el lliure retorn de Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Antoni Comín. Aquest país serà sempre nostre. Moltes gràcies i visca Catalunya!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!