Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

Ja he esmentat el bon amic Joan T. en un dels primers apunts d’aquesta sèrie. Va ser ell qui em va dir que entre Barcelona i Trieste hi havia una línia de vols regulars amb la companyia Ryanair i, de fet, va ser a partir d’aquesta conversa gairebé casual que es va desencadenar tot el procés de preparació de la visita. Una visita que finalment va aplegar un grup de tretze persones amb ganes de conèixer una mica més allò que Jan Morris defineix com ‘la triestinitat’.

Si la memòria no em traeix, amb en Joan som companys des del començament del curs de ‘Commedia’ que ens imparteix des de fa tres anys el professor Francesco Luti i des d’aquell primer contacte ja vaig percebre que és una persona profundament coneixedora de la cultura italiana –de fet, ha viscut uns quants anys en aquell país– i, per tant, cada notícia o informació que m’arriba d’ell la poso directament a la carpeta de les dades útils i carregades de contingut. La carpeta on conservo les coses que m’envien els meus mestres.

A més a més en Joan ja havia visitat Trieste en una altra ocasió i, per tant, les seves orientacions, basades no només en el que diuen els papers sinó en l’experiència directa, ens varen ajudar molt. Tant a l’A. i a mi  com a la resta del grup.

Però sens dubte el gran mestre d’aquest viatge ha estat en Josep L. L’amic Josep, al qual he conegut ara mentre preparàvem el viatge, és metge de professió, historiador de vocació –és membre de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès— i home que coneix no només tots els avatars històrics que la ciutat de Trieste ha viscut al llarg dels segles; també les fites importants del seu patrimoni arquitectònic i monumental i la riquíssima llista de referents culturals que aquest racó de l’Adriàtic té associats. Molt especialment els literaris: coneix l’obra de tots els escriptors triestins. I quan dic ‘tots’ no exagero: des dels més notoris fins als que, per abreujar, podríem denominar secundaris.

Ell i la Carme, la seva muller, havien estat una vegada a Trieste i tenien, doncs, a la memòria un munt de referències directes que el pas dels anys ha mantingut força intactes. I d’això el grup –el gran beneficiari– en pot donar fe.

Difícilment un guia local ens hauria donat més dades i informacions de cada punt dels nostres itineraris. I no només els referits a la ciutat de Trieste perquè, com aniré explicant en aquesta sèrie, el programa de la nostra estada ens va portar a diversos llocs de la regió i, fins i tot, a trepitjar territori eslovè.

Parlant d’Eslovènia i de l’admirat Josep L. us convido a veure la filmació completa de l’acte “Trieste: una ferida a Europa” que es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès el 26 de març passat, pocs dies abans d’envolar-nos cap a terres triestines

Hi veureu en Josep presentant l’acte en nom de la secció d’Història de l’Ateneu i al seu costat l’escriptora, professora i traductora eslovena Simona Skrabec.

No us el perdeu, feu-me cas.

Tanco aquí aquest parèntesi que he incrustat enmig de la sèrie d’apunts sobre el nostre viatge a terres triestines. Un parèntesi obligat perquè és de justícia reconèixer la feina dels mestres.

En el proper apunt miraré d’explicar per què, tot i pertànyer a la República Italiana, Trieste és, de fet, una ciutat molt poc italiana.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!