Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

11 de març de 2021
0 comentaris

El conflicte entre Eduard Artells i Terenci Moix: més batalletes de l’arxiver (6).

(La sèrie comença aquí)

Després d’aquell incendiari article dels últims dies de novembre de 1970 no recordo grans reaccions ni a favor ni en contra per bé que en aquells mesos jo estava fent el servei militar i la meva capacitat de seguiment de les coses que em podien interessar estava condicionada per aquesta circumstància que a la gent de la meva generació li va representar un període de temps perdut en major o menor escala. Jo, de fet, no em puc queixar amb gaire energia perquè, a fi de comptes, la ‘mili’ la feia a Barcelona però, tot i això, algunes coses no les vaig poder seguir com m’hauria agradat.

La secció d’Eduard Artells a Serra d’Or va sortir sense problemes en els números de novembre, desembre i gener. Però, pel que sembla, el seu estat de salut es va complicar sobtadament fins a l’extrem que el 28 de gener, el mateix dia que apareixia el seu article a la revista, es va morir. No van faltar comentaris velats sobre una relació entre el disgust que li va donar l’article de Terenci Moix i el seu traspàs, però tot dit a mitja veu i sense coneixement documentat del que realment va passar. No es va saber aleshores i molt em temo que la incògnita es mantindrà fins a la consumació dels segles.

En tot cas el millor testimoni de com va caure la mort d’Artells el tenim en les reaccions dels qui l’estimaven i treballaven a prop seu.

El mes d’abril de 1971 va sortir el segon volum recopilatori dels seus articles amb un pròleg de Joan Triadú escrit amb les presses lògiques del moment i de les circumstàncies. Comença dient: “A l’hora de deixar aquest llibre compost i corregit  –corregit, és clar, per ell mateix–, Eduard Artells emmalaltí sobtadament i al cap de pocs dies era endut per la mort. No ha pogut veure publicat un llibre del qual esperava tant de goig i que ara ha de sortir essent d’ell però sense ell…”

Més endavant Triadú continuava: “L’eminent corrector, breu d’estatura i llarg de dedicació fervorosa, creixia encara en el seu mèrit en un país de tan singular situació lingüística, per no parlar sinó d’ella. Qui més el necessitava se’n planyia més sovint, i sovint també s’hi esmerçava amb injustícia…”

Una mica coneixedor com soc dels escrits de Joan Triadú, aquest pròleg breu escrit amb les presses obligades per unes circumstàncies imprevistes no crec que pugui figurar entre els seus escrits més inspirats, però cal situar-se en el moment per entendre aquesta i altres reaccions. En fi, no som perfectes. Ni tan sols els mestres…

El que sí que em sembla més substancial varen ser els articles publicats el febrer a Serra d’Or –de Jordi Sarsanedas, Bartomeu Bardagí i Àlvar Valls— i, sobretot, el que es va publicar el mes següent –amb més distància, doncs, per recopilar arguments i dosificar sentiments– per Àlvar Valls, l’home, recordem-ho, que uns anys abans havia substituït Artells com a corrector a Serra d’Or. Va aparèixer en una secció denominada ‘Lletres de batalla’ i el títol prometia: ‘A propòsit de l’ofici de corrector’.

Continua aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!