Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

10 de febrer de 2020
0 comentaris

Eduard Márquez: l’home que escriu (1).

(La sèrie comença aquí)

Eduard Márquez és un comunicador molt potent. Diria més, encara: és un gran seductor. La seva veu profunda, més pròpia d’un actor o d’un professional del doblatge, la manera com llegeix un text o el gest atent i receptiu davant l’interlocutor són símptomes evidents d’aquesta capacitat comunicativa, d’aquesta voluntat de seducció no gens impostada; innata. Segur que molts dels que llegiu això sabeu a què em refereixo si seguíeu les seves col·laboracions literàries en el programa dels caps de setmana que Sílvia Còppulo tenia a Catalunya Ràdio. El primer any fent tàndem amb Maria de la Pau Janer i els altres tres amb Laura Borràs.

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Abans d’entrar en matèria sobre el seu bloqueig creatiu crec que pot ser útil que expliqui com va ser que vaig conèixer personalment Eduard Márquez. En conseqüència, m’he de tornar a remetre als anys que vaig exercir de professor de futurs escriptors. En aquest cas a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Era l’any 2006 i s’acabava de publicar “La decisió de Brandes”, una novel·la que em va meravellar i que em va portar a dedicar-li unes classes del mes de novembre d’aquell mateix any. L’explicació de l’experiència la trobareu en aquest apunt i també en aquest altre que vaig escriure molt pocs dies després i que us aconsello que llegiu ara. No m’allargaré, doncs, per aquesta banda.

Remenant papers per preparar la visita a casa seva vaig recuperar una entrevista que Antonio Lozano li va fer per a la revista “Qué leer” i en la que, entre altres coses, el nostre escriptor reivindicava l’obra i l’exemple de Juan Ramón Jiménez. La peça porta un títol ben eloqüent —“Eduard Márquez: diez principios de un picapedrero”— i recordo que aquesta defensa –que també va fer a classe i que ningú dels presents ens esperàvem– va donar molt de joc per al debat.

Reprodueixo el fragment tal com es va publicar en el número d’octubre de 2006 de “Qué leer”:

“1. Un deber moral. Soy juanramoniano. Cuando empecé a leer libros a los siete años, me preguntaba si algún día conseguiría que alguien se lo pasara tan bien leyendo un libro mío. Hacia los catorce años escribía poemas con pretensión de dedicarme a escribir. Porque tengo el gran privilegio de que lo mío es vocacional, no me puedo permitir el lujo de no hacerlo. Tristemente, el mundo está lleno de gente que no sabe lo que quiere o que no lo ha encontrado. Sin la escritura no entendería mi vida, la quiero con locura, por ello es casi un deber moral exigirme al máximo.”

En la mateixa carpeta de retalls d’aquella època tinc un document amb un títol inequívoc —“Poètica”— en el qual Márquez aplega unes quantes reflexions breus sobre el fet d’escriure. Hi surt gent de gruix com Lobo Antunes, Pound, MatisseGiffordWalserRodoredaHemingway o Miles Davis, però la frase que clou la selecció torna a ser de Juan Ramón: “Yo no soy nadie ni nada más que un trabajador enamorado de mi trabajo, y en él encuentro mi recompensa. Siempre he deseado una vida apartada, silenciosa, sencilla.” (*)

Així doncs, aquell ‘escriptor de distàncies llargues i velocitats lentes’ que fa catorze anys ens havia explicat a mi i als meus alumnes que el seu màxim objectiu és el rigor i la feina ben acabada amb la certesa que, si l’obra té fonaments sòlids, tard o d’hora trobarà el reconeixement dels lectors, aquell escriptor de vida apartada, silenciosa i senzilla que considera que el seu ofici és, per damunt de qualsevol altra consideració, ‘un deure moral’ ens convocava per correu electrònic un dilluns de gener al Teatre Romea per explicar-nos que estava bloquejat i que tenia moltes més preguntes obertes que respostes a oferir.

Algun malintencionat va pensar que, tractant-se d’afers de tant gruix ètic en un escriptor tan poc amic dels saraus, l’acollida de la gent seria minoritària. Un altre deia que potser no, que el personal té molta tirada cap al morbo. El cert és que aquells que vaticinaven que la convocatòria seria un fiasco es van trobar amb un pam de nas (i jo que me’n vaig alegrar) quan, faltant encara un quart d’hora per a les set del vespre, la platea del Romea era plena a vessar i s’havia d’obrir el primer pis per donar cabuda a tota la gent que havia acudit a la crida d’Eduard Márquez.

Des del meu seient de la segona fila vaig pensar, amb alegria, que no sempre guanyen els americans. Que de tant en tant als indis també els pertoca alguna alegria…

————————————————————————————————————–

(*) És molt possible que aquesta “Poètica” –que en el document que tinc de fa catorze anys ocupa un foli i mig d’extensió– sigui un primer esborrany de la llista de referències amb les quals Márquez va confegir el pròleg (atenció al títol) “Escriure o morir” del llibre “L’art de la ficció. Sobre llegir i escriure”, de James Salter (L’altra editorial, 2017). Un pròleg tan llarg (o quasi) com el text al qual fa de pòrtic, i que em sembla de lectura imprescindible. Facin-me cas.

—————————————————————————————————————-

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!