Totxanes, totxos i maons

(La sèrie dedicada a l’editorial Piscina, un petit oceà comença aquí).

L’estructura dels llibres d’aquesta editorial –si més no, dels dos sobre els quals parlaré en aquest apunt i en el que el seguirà– és molt similar: comencen amb vint-i-dues il·lustracions a doble pàgina i s’acaben amb un espai final per a la lectura amb la reproducció del text al voltant del qual s’ha concebut el llibre acompanyat d’una explicació de Joan Rioné, l’ànima de Piscina, un petit oceà, que ens permet endinsar-nos en la proposta amb les màximes garanties.

És una organització que em permeto suggerir al lector que provi d’invertir-la. Vull dir que, al meu parer, és convenient que comencem a llegir la part que l’editorial ha deixat pel final del volum i un cop assabentats del que tenim entre mans abocar-nos sense més demora al gaudi de les il·lustracions.

Dic això perquè aquests són llibres ‘amb sorpresa’ i cal, per tant, anar-nos preparant per rebre de la manera més eficaç l’impacte de l’inesperat.

“Lluny del món” parteix d’un poema de Konstandinos P. Kavafis escrit el 1897.

Es titula “Murs” i, traduït del grec per Alexis Eudald Solà, diu això:

Sense cap mirament, sense dolor, sense respecte,
m’han bastit a l’entorn grans i altes muralles.

I m’estic ara aquí i em desespero.
No penso en res més: aquesta sort em devora el pensament,

perquè tenia tantes coses per fer, allà a fora.
Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!

Però mai no vaig sentir la remor o la veu dels qui els bastien;
sense jo adonar-me’n em van tancar lluny del món.

És a dir, tenim un text marcadament al·legòric en el qual el poeta lamenta l’existència d’uns murs que de manera gairebé imperceptible algú ha anat construint al seu voltant. Un mur que el fa sentir-se més sol, més limitat i més allunyat dels elements que abans configuraven el seu món.

A partir d’aquest poema entren en acció la dissenyadora Mar Borrajo (vegeu aquí) i l’editor. Reprodueixo un paràgraf de la descripció de Joan Rioné: “Ens hem pres la llibertat de fer una interpretació contemporània i visual d’aquest poema. Hem partit els versos, l’hem adaptat a un altre format, ens l’hem fet propi. Si el poeta o el traductor ho veiessin es posarien les mans al cap. El nostre és un món que en Kavafis no havia imaginat pas: la constant de les pantalles, la no-presència, els llargs silencis.. L’antítesi de l’Alexandria del segle passat.”

I aquest món que Kavafis no hauria imaginat mai ens el serveix Mar Borrajo a través d’un conjunt de vint-i-dues il·lustracions de traç fi i pols ferm que reprodueixen personatges que, sols o en grup, viuen immersos en el seu món, presoners d’uns murs tan terribles, o més, que els que havia imaginat el poeta.

Són dibuixos en blanc i negre però –i aquí tenim la clau d’aquest esplèndid “Lluny del món”— en cada pàgina s’ha inclòs un element que trenca la unitat cromàtica: una taca.

Una taca de color vermell.

Una taca que no apareix en qualsevol racó a l’atzar i que té una forma que els nostres ulls identifiquen perfectament.

Una taca que reprodueix un objecte que ja forma part indestriable de les nostres vides. Un estri que teòricament promou la comunicació entre les persones però que, a l’hora de la veritat, és una trampa subtil que ens empresona dintre d’uns murs que ens encotillen i dintre dels quals ens creiem que tenim accés franc a tot el que ens cal per ser feliços.

Una inequívoca, implacable taca de color vermell que representa… un telèfon mòbil.

Dues de les il·lustracions de Mar Borrajo

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!