Totxanes, totxos i maons

Aquests dies preparo el debut italià de la nostra neta amb el viatge que farem a Venècia els primers dies de setembre i penso amb més intensitat que mai en com va ser la nostra estrena italiana.

I, com no pot ser altrament, em ve al cap aquell viatge a Florència i a Arezzo tot seguint la ruta de Piero della Francesca sota el guiatge -tot un privilegi; mai els estarem prou agraïts- dels nostres amics R. i C. Era l’any 2007 i li vaig dedicar aquest apunt.

Una de les primeres lliçons que vàrem aprendre d’ells és que quan es visita un museu cal ser molt selectiu. No es tracta de voler ‘acabar-lo tot’ sinó de no acaparar ulls i sensibilitat amb una allau d’imatges que seran impossibles d’assimilar com es mereixen. L’exemple va ser la visita que vàrem fer als Uffizi tot seguint una llista de màxim cinc obres per contemplar detingudament.

Així doncs, seguint aquest mestratge he de dir que una de les estones que passarem a Venècia la dedicarem a la Galleria della Accademia. Hi veurem, és clar, ‘La tempesta’, l’enigmàtic quadre de Giorgione, i tres o quatre peces més que he demanat als bons amics R. i C. que ens indiquin.

Són costums que ens semblen bons de seguir i que, encara que vagin contra els hàbits comuns del turista convencional, intentem que la nostra estimada Mila els consideri normals.

Un dels primers dies d’aquest agost, abans que la noia marxés de vacances amb els avis bretons, vàrem anar ella i jo al MNAC (l’àvia no ens va poder acompanyar per culpa de la fractura, aleshores molt recent, del braç) amb tres o quatre objectius molt concrets: primerament que contemplés la memorable instal·lació de Francesc Torres a la Sala Oval (aquesta) (no badeu, que la retiren el 12 de setembre!); veure a les sales del gòtic la Mare de Déu dels Consellers i a les del  romànic la Majestat de Sant Climent de Taüll.

I, per arrodonir la sessió, un dinar al restaurant del Museu: el molt recomanable Òleum amb unes esplèndides vistes del passeig de l’Exposició.

Res més.

Un altre costum que estem posant en pràctica és que la Mila entengui que les pel·lícules duren fins al moment que s’encenen els llums de la sala. És a dir, que els crèdits finals també s’han de veure. En primer lloc, com a coneixement (i reconeixement) de tota la gent que ha fet possible l’obra que acabem de contemplar. I en segon lloc perquè no és gens estrany que entremig o al final d’aquests crèdits passin coses inesperades que, potser, ajuden a completar la percepció que ens ha arribat de la pel·lícula. En vàrem tenir una prova ben eloqüent fa un parell de mesos quan vàrem anar a veure ‘Cruella’, una excel·lent pel·lícula que cal veure fins al final dels crèdits per copsar el lligam que el director s’ha empescat per relacionar-la amb ‘101 dàlmates’, la pel·lícula de la qual ‘Cruella’ és el capítol introductori.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!