Totxanes, totxos i maons

Benvolguts lectors, 

Aquest apunt no conté, en aparença, cap cosa que el diferenciï dels altres. El cert, però, és que per mi té un significat força especial ja que és justament el que fa el número 2000 dels que porto escrits i publicats en aquest Bloc.

El dia 16 del mes passat, en l’apunt que commemorava els set anys d’existència de les totxanes, els totxos i els maons (vegeu-lo aquí) ja vaig explicar breument els dos principis bàsics…  (n’hi ha més)

… que hi ha al seu darrere: fer literatura i no mentir. Uns principis que he tingut bastant clars des del primer moment i que vaig explicar una mica més extensament en una ponència a les Jornades sobre dietarisme i noves tecnologies que es varen celebrar el 2005 i en les quals se’m va demanar que expliqués la “poètica” del meu Bloc (vegeu-la aquí).

Arribat a aquest punt sembla lògic fer una breu mirada cap enrere per contemplar el camí recorregut des del 16 de juny de 2004, data de la primera Totxana.

Per exemple, l’assiduïtat de la meva cita amb els lectors: 2000 apunts dividits entre 7 anys i (gairebé) 1 mes donen una mitjana de 23/24 apunts mensuals. És a dir quasi 6 per setmana. Una constància que no em podia ni imaginar el dia que la bona gent de Vilaweb em va convidar a que provés aquell invent nou de trinca i poc conegut aleshores consistent a obrir un Bloc i escriure-hi.

Sobre els temes que he tocat al llarg d’aquest temps el millor que se m’acut és remetre’m a la columna de “Categories” de la dreta de la pantalla en la que apareixen fins a 19 de diferents. Un repertori que, d’una manera bastant aproximada, pot servir per dibuixar el retrat robot de qui sóc i com penso.

Hi ha les “batalletes”, els “pares”, la “gent i llocs”, el “me’n recordo” i fins i tot el “dol” que sens dubte configuren el nucli central del que podríem considerar “les meves memòries”. Però també hi ha espai per a les dèries personals: “músiques”, “llibres i literatura”, “llengua” o els jocs de paraules aplegats a “ets gran, Fortuny”.

En lloc preeminent (i no només per raons d’ordre alfabètic) hi ha l’apartat “A.” que, de fet, és la força transversal que dóna sentit a tot el que escric, faig i penso. Manllevant els mots al poeta Estellés diria que és “la clau que obre tots els panys”.

També hi ha un espai per les opinions sobre el món que m’envolta de manera més immediata. Amb dues grans vessants: els mitjans de comunicació (“carpeta de retalls”, “diaris i revistes”, “televisió, ràdio i cinema”) i la classe política (“per quan deixem Espanya”, “polítics”, “ser abertzale”). Dues branques que, m’ho temo, em donaran motius per continuar escrivint una bona temporada…

Perquè d’això es tracta. D’escriure i no parar. Almenys mentre el cos i el cap aguantin. Aquests dies, arran de complir els set anys de presència a la xarxa, més d’una persona m’ha preguntat si no estava cansat, si no tenia temptacions de deixar-ho córrer. Sobretot ara que he començat a entrar a la galàxia Twitter.

I la resposta, ara com ara, és que no. Que encara m’han de passar moltes coses per explicar. Que encara tinc moltes històries d’anys enrere per evocar (i abocar) aquí. Que encara mantinc oberta la porta a la sorpresa, a l’inesperat.

Sortosament la llista de temes pels propers apunts és llarga. Vull parlar amb detall del disc de tribut a “Alegria” d’Antònia Font que acaba de publicar la revista Enderrock, de la darrera representació a l’Espai Joan Brossa (gran, el mestre Hausson), de l’Anuari Mèdia.cat, d’una trobada de saurins que tindrà lloc el mes de setembre, del nou disc dels Oliva Trencada…

I si sé que sou a l’altra banda de la pantalla tot té més sentit.

Gràcies, doncs, per ser-hi. I per la paciència.

Comença la ruta cap el 3.000…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!