Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(I aquí podeu accedir a l’apunt anterior)

El fundador del Gabinetto, Giovan Pietro Vieusseux, era un comerciant d’origen suís que tenia la seu central dels seus negocis a Livorno, important vila portuària a prop de Pisa. Allí va tenir la idea de retirar-se i fundar a Florència una biblioteca acompanyada del corresponent arxiu per a ús dels ciutadans. La primera seu va ser al Palazzo Buondelmonti, a la Piazza Santa Trinita, i va obrir portes el 25 de gener de 1820. Encara faltaven quaranta anys perquè es produís la unificació d’Itàlia però els plantejaments estratègics de Vieusseux ja partien de considerar tots els territoris de la península italiana amb una òptica unitària.

A la pàgina web del Gabinetto (aquesta) hi ha informació molt completa sobre les seves activitats actuals i la història -de més de dos-cents anys- que té al darrere. La directora ens rep a l’entrada, ens fa un detallat discurs sobre la història de la institució i tot seguit ens acompanya per les diferents dependències. Hi ha material original d’una gran quantitat d’escriptors italians i en algunes vitrines exposen una selecció perquè el visitant en tingui una mostra. Jo, per exemple, de seguida em vaig sentir atret per aquest llibre de Gabriele d’Annunzio dedicat per ell mateix i datat a la Porziuncola el febrer de 1922:

I per la màquina d’escriure de Carlo Emilio Gadda:

L’altra part important de la feina que fan al Vieusseux és la restauració de llibres i altres objectes de paper malmesos durant l’“alluvione” de 1966 i en catàstrofes posteriors. Una mirada a aquesta pàgina us donarà una idea de la magnitud d’aquell desastre que podeu també seguir en el documental que teniu aquí sota:

Estem una estona ben llarga tafanejant i observant de prop la feina del personal que treballa al laboratori del Gabinetto. A uns quants de nosaltres ens crida l’atenció la manera de parlar d’una de les restauradores que més explicacions ens dona. Entenem bé el que ens diu, però ens sobta una mica la manera com pronuncia algunes paraules. Quan ja som al carrer el Francesco ens diu que no es tractava de cap defecte de llenguatge sinó d’una cosa molt més notable: aquella dona parlava a la manera genuïna de Florència, un fet que cada dia es va perdent (que no estava previst en el programa) i per això havíem de considerar encara més completa, afortunada i instructiva la nostra visita de Dijous Sant, a poques hores d’envolar-nos cap a casa, al sorprenent i meravellós Gabinetto Scientifico Letterario creat per G. P. Vieusseux.

Com que no falta gaire per l’hora de dinar enfilem Via Toscanella avall -un carrer carregat d’història (vegeu aquí)- en direcció al Ponte Vecchio i a la Piazza della Signoria. El següent punt del recorregut, abans d’arribar al restaurant, és el barri de Dante. Per Via dei Magazzini veiem la placa que recorda que allí va néixer el gran Vasco Pratolini -escriptor de notables novel·les i guionista d’un munt de pel·lícules importants (vegeu aquí)- i tot seguit tenim la gran sort de poder entrar a l’església on sembla que no només es va casar Dante amb Gemma Donati sinó que pot ser que fos allí on el poeta conegués Beatrice Portinari ja que la seva família residia molt a prop.

I si qualifico el fet de ‘gran sort’ és perquè habitualment les portes d’aquesta església estan tancades.

Tot seguit ens encaminem cap a la zona del Mercato di San Lorenzo -casa nostra, vaja- per fer l’últim dinar del grup. L’A. prefereix no forçar la màquina i se’n va cap al piset a descansar una mica abans de posar-nos a carretejar maletes camí de l’aeroport. Després de dinar encara fem una darrera cita literària amb el grup: veure la casa natal de Carlo Lorenzini, dit Collodi, el creador de Pinocchio, a la Via Taddea, que és el carrer que hi ha just darrere del nostre apartament. Una placa que immortalitza el lloc on va néixer el gran Collodi és, doncs, la darrera fita del nostre programa de quatre dies amunt i avall de Florència i de les seves referències literàries de la mà del nostre estimat mestre Francesco Luti.

Retrato, doncs, la placa i la faig servir per tancar gairebé aquesta llarga -i espero que no gaire avorrida- crònica.

A l’hora prevista -deu minuts abans de les quatre- l’A. i jo baixem per última vegada els seixanta graons que separen la magnífica terrassa amb vistes on hem viscut del carrer. Una maleta i una motxilla per barba: com el primer dia. Anem cap a Santa Maria Novella a buscar el tramvia que en mitja hora ens deixa al camp d’aviació. Entrem, passem tots els requisits de seguretat i comença la litúrgia de la tornada. Els dies de viatge solen ser insuportables. I incòmodes.

Parlant d’incomoditat, l’iPhone m’informa que avui he fet 15.159 passes.

Sembla que l’avió no sortirà amb puntualitat. Al final ho farà amb una hora de retard sobre l’horari previst. Culpa dels controladors francesos? Ves a saber…

Finalment, a tocar de mitjanit, aterrem a Barcelona i anem a buscar un taxi que ens porti ràpidament a casa.

La lluna -la lluna de Pasqua– fa el ple.

Fa calor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!