Totxanes, totxos i maons

El dijous i el divendres de la setmana passada vaig viure una experiència que en els quasi deu anys que porto practicant l’ofici d’avi encara no havia tingut l’oportunitat de viure: el meu net Tom – de vuit mesos i mig- es va quedar adormit mentre el tenia en braços.

Ja sé que per a molts avis i àvies -per a l’A., sense anar més lluny- aquesta és una experiència llargament viscuda abans. Però per a mi ha estat una absoluta novetat.

Mai de la vida vaig aconseguir que la Mila, la germana del Tom que ara va camí dels deu anys, se’m quedés adormida al damunt. És per això que la novetat la valoro més. Ja era hora, com si diguéssim.

Per primera vegada he sentit la total immobilitat d’aquell cosset de setanta centímetres de llargària i gairebé vuit quilos de pes que habitualment no para quiet ni un instant i, sobretot, aquella sensació de relaxament absolut, de carregar un gran ninot de goma que s’adapta perfectament al relleu dels meus braços, espatlles i pit. De lliurament total.

Desenganyem-nos, que tot té la seva explicació: quan el dijous a les 12 vàrem anar a recollir el Tom a la guarderia ja ens varen avisar que, estranyament, aquell dia no havia dormit gens. I el mateix ens varen dir l’endemà. El fet, doncs, no té més importància que la primícia en allò que m’afecta. I de la mateixa manera que en el meu arxiu particular tinc anotades les dates de la primera dent o de les primeres farinetes de cada net, el dijous 20 i el divendres 21 de gener de 2022 tindran també una entrada específica que dirà: “primera vegada que el Tom es queda adormit damunt del seu avi.”

I per acabar de completar la descripció afegiré que la clapada del primer dia va ser d’una hora i quart, i de dues hores i quart la del segon. Al seu llit, és clar, que és on el vaig dipositar sense que el vailet se n’adonés de la transcendència del moment.

Ja ho sabrà si algun dia llegeix això.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!