Totxanes, totxos i maons

El setmanari El Temps publica aquesta setmana un article del periodista valencià Antoni Rubio que em sembla molt interessant. Estic segur que la majoria de vosaltres ja l’haureu llegit però, en el cas improbable que, tot i haver comprat la revista, us hagués passat desapercebut, el reprodueixo aquí:

(En la versió per Internet l’autor ha incorporat tres enllaços a articles de la mateixa revista que amplien el sentit del text. Crec que fareu molt bé d’entrar-hi).

Democràcia 78-84

Antoni Rubio (Revista El Temps, 21 de novembre de 2017)

Democràcia és desempolsegar un article d’una constitució monolítica per eliminar un govern escollit a les urnes. Democràcia és empresonar càrrecs electes i dur-los emmanillats. Democràcia és enviar antiavalots contra la població desarmada i sostenir que la violència és votar i fer soroll amb casseroles. Democràcia és que els mitjans de comunicació accepten la versió oficial sense cap qüestionament. Democràcia és que t’ho empasses tot plegat.

“La ment va lliscar-li pel món laberíntic del doblepensar”, escrivia George Orwell, a les pàgines profètiques de 1984, i definia el terme: “Saber i no saber, ser conscient d’allò que és realment veritat mentre es diuen mentides curosament construïdes, sostenir simultàniament dues opinions sabent que són contradictòries i, tanmateix, creure en totes dues”. Creure que una manifestació unionista a Barcelona és democràtica i aplega 1,5 milions de persones mentre que una altra d’independentista que ocupa el doble d’espai a en penes congrega la meitat i, a més, expressa una violència latent.

Una recerca senzilla al buscador de Twitter —“putos catalanes”, posem per cas— ens vomitaria tot un seguit de missatges d’odi, violència i amenaces gens subtils però la Llei Mordassa s’aplica als acudits de Carrero Blanco, a uns titellaires rebels o a una revista satírica. Doblepensar és estar a favor de la censura a El Jueves després d’haver piulat #JeSuisCharlieHebdo. Doblepensar és negar la violència policial malgrat els centenars de vídeos que corren per la xarxa. Doblepensar és que qui es manifesta amb banderes franquistes és demòcrata —i/o “valencianista”, si vius al País Valencià— i qui ho fa amb estelades és un nazi.

El mot doblepensar d’Orwell és redó, perfecte, indestructible. La mentida és veritat. Dos i dos poden ser cinc. 1978 és 1984. Winston Smith, el protagonista de la distopia, es guanyava la vida esmenant diaris antics amb informacions que ja no casaven amb la nova realitat —la postveritat, diríem avui— dissenyada pel govern. Avui, però, Winston estaria a l’atur. No cal esmenar res perquè, en el món de la velocitat, les pantalles i els clickbaits, la portada del dia anterior s’oblida immediatament i pot ser rellevada per una portada contradictòria sense que passe res. Absolutament res.

Inventarem que els professors adoctrinen a l’escola pública —sobretot allà on es parla català— i no passarà res. Empresonarem docents per organitzar un debat a classe, criticarem la imposició del català mentre creixen els atacs a la llengua, vincularem l’independentisme i la dissidència ideològica amb la violència, taparem la corrupció sota una bandera. I no passarà res. Doblepensar. A dojo i sense recepta.

Qui dubte, qui renegue, qui no combregue amb les 155 rodes de molí diàries, serà acusat de crimental —un altre terme orwellià encertadíssim— i satanitzat en els “dos minuts d’odi”. A 1984, eren dos minuts literals perquè el poble escridassara, insultara, i s’hi desfogara en contra, Goldstein, l’enemic inventat; al règim del 78, són els informatius, les tertúlies, els editorials, els digitals filofeixistes que, 24 hores d’odi al dia, llancen la gossada contra professors, funcionaris, controladors aeris, estibadors, independentistes, sindicalistes… Contra l’enemic de torn.

Els sospitosos de vidapròpia, de no pensar com toca, de “no cridar sempre junt amb la resta”, per dir-ho a l’estil orwellià, seran acusats de crimental i, fins i tot, de caracrim, de dur el mal fixat externament. Pot ser el serrell d’Anna Gabriel, el físic de Junqueras, el pentinat impossible de Puigdemont, l’accent de Dante Fachín, els pantalons curts de Fran Ferri, la cua de Pablo Iglesias, algun vestit agosarat de Mónica Oltra… El cas és que aqueixa gent rara, estranya, no normal, sospitosa, alguna cosa tenen…

Dels dos minuts d’odi, o 24 hores, o anys sencers, es passa a la vaporització, a la desaparició. Ho van fer amb Carod-Rovira, perseguit fins a la seua caiguda en desgràcia política, i ho volen fer ara qüestionant la presència de càrrecs empresonats a les llistes del 21-D. Cal vaporitzar Junqueras, Puigdemont, els Jordis, la CUP, qualsevol dissidència.

Qui us colpege amb porres us acusarà de violents; els qui ahir semblaven enemics (PP, PSOE, Ciutadans) avui seran aliats com Oceania i Euràsia a la distopia d’Orwell; qui no accepte la seua realitat serà empaitat pel 155 i la Llei Mordassa, armes de la Policia del Pensament…  “La guerra és pau”, “la llibertat és esclavatge” i “la ignorància és força” eren les consignes antònimes del Partit de 1984, a les quals el règim del 78 afegeix: “La democràcia és repressió”.

Ja sabeu, doblepensar… Creure en mentides. Repetir-les convençut. Com qui encara sosté que 1984 és tan sols una novel·la de ficció.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!