Totxanes, totxos i maons

Un dels aforismes més coneguts de Joan Fuster és aquell que ens recomana la lectura de Bertand Russell perquè, diu, ‘no és un filòsof, és un desinfectant.’

Una sensació similar d’estar en contacte amb unes idees que, malgrat els anys transcorreguts des que varen ser expressades, netegen l’aire de continguts viciats la tinc des que he tornat a agafar el Diari 1952-1960, una de les obres fonamentals per entendre el pensament de Fuster.

Us reprodueixo una anècdota que m’ha semblat deliciosa, ambientada en l’exili francès dels intel·lectuals catalans l’any 1940:

“Dilluns, 2 d’agost.

Sueca.

Vull anotar ací una anècdota que em contà Carles Riba, a Compostela. Parlàvem de l’eterna qüestió de la llengua, de la relativitat de les valoracions que uns i altres fem dels idiomes, nostres o aliens. La cosa s’esdevingué durant el seu exili… Riba, Ferran Soldevila, el pintor Sunyer, algú més, i les respectives famílies, residiren un cert temps a França, fugitius i esverats. Van tenir una mica de sort, i pogueren viure en una mena de colònia d’intel·lectuals, mitjanament ben atesa. Unes dones franceses s’ocupaven del servei dels desterrats. I, amb la convivència, les diguem-ne minyones havien acabat per aprendre el català. L’entenien bé, almenys. I l’entenien tan bé, que, quan les senyores volien parlar d’alguna cosa sense que elles se n’asdsabentessin, havien de recórrer al castellà.

Les franceses no en copsaven ni una, en la llengua de Cervantes. I van encaixar molt malament el recurs de les catalanes. Clementina Arderiu, o el mateix Riba, va atrapar el comentari disgustat que en feien:

— Ara que ja coneixíem la seva llengua, ves, perquè no les entenguem parlen ‘patois’…

I és que tot és una qüestió de punts de vista…”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!