Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Avui és un dia molt important. Tant, que m’ha semblat que es mereixia una carta específica. Una carta de les que –cada vegada, ai, amb menys freqüència– et vaig escrivint des que eres molt petita. Sense anar més lluny aquesta és la que fa el número vuitanta-cinc de la col·lecció i tinc la impressió que, si les poguéssim contemplar una al costat de l’altra, tindríem damunt de la taula una bona pila.

El motiu és molt clar: avui t’estrenes com a alumna d’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO).

Indiscutiblement és un salt endavant. Un salt petit, però molt important perquè és la constatació oficial que ja ets una noia gran. Allò que quan els teus avis érem joves es deia ‘una senyoreta’.

L’àvia i jo sabem que aquests últims dies has estat neguitosa. És normal: cada salt que la vida ens planteja comporta un punt d’incertesa que al principi ens inquieta, però que cal superar. És el que tenen les ‘primeres vegades’. De fet, créixer i fer-nos grans no és altra cosa que anar superant ‘primeres vegades’ i mirar de sortir-nos-en bé, si no en tots els casos sí almenys en la majoria. Em sembla que en una carta anterior t’explicava que només les màquines no s’equivoquen mai. Les persones, sortosament, som diferents i anem combinant encerts i fracassos. El secret de tot plegat sembla senzill (però no ho és): es tracta que en la majoria de les coses importants ens decantem per la solució correcta.

La vida és això: canvi i adaptació. I sempre cap amunt, si pot ser. I cap endavant. Te’n parlava precisament en la meva última carta (aquesta) escrita uns dies abans de Nadal de l’any passat: fins fa pocs mesos tu pertanyies al grup dels alumnes més veterans de l’Escola –una Escola amb nom de pioner del cinema català– on vas començar ara fa nou anys i on has fet els tres cursos de Pre-escolar i tot l’Ensenyament Primari. Ara, de cop i volta, tu i tots els teus companys sereu el més joves de l’Institut –un Institut amb nom d’escriptora catalana– on comences aquesta nova etapa. Serà una ‘primera vegada’ que estic segur que superaràs de seguida, tan bon punt t’hagis fet càrrec de la nova situació.

Jo també percebo que les coses canvien. Quan els últims dies de novembre de 2012 vaig començar a escriure’t les primeres cartes m’adreçava a una nena molt petita i tenia el convenciment que mai les arribaries a llegir. Ara, però, el panorama ha canviat i m’adono que el moment que descobreixis la seva existència no és ni tan llunyà ni tan hipotètic.

Em sembla que al llarg de tots aquests anys ens has vist com ‘els avis que ho saben tot’, però no serà gens estrany que molt aviat comencis a pensar que potser no en sabem tantes, de coses. I no estaràs gaire equivocada perquè el món que s’obre davant teu és diferent del que els avis han conegut i, per tant, en el teu espai personal la nostra influència anirà modificant les seves proporcions. Res que, a fi de comptes, no es pugui definir com normal. O com diu una expressió molt habitual de quan els avis érem joves: ‘és llei de vida‘.

Jo he tingut fins ara la sort de viure bastant a prop els canvis que s’esdevenien al meu voltant. Alguns els he adoptat com he sabut i pogut. A alguns altres els he deixat que passessin de llarg pel meu costat, sense empaitar-los perquè sé que ja no els podré atrapar.

Ara mateix em ve a la memòria un exemple d’això que t’acabo de comentar. A final dels anys vuitanta del segle passat vaig començar a escriure articles sobre llibres i literatura a diaris i revistes i això m’ha permès assistir des d’aleshores a un munt de rodes de premsa. Rodes de presentació d’algun llibre, d’un premi, d’un nou autor, d’una editorial… En aquells primers anys els periodistes solien anar equipats amb un bloc especial per prendre notes. Encara en conservo uns quants i per il·lustrar la capçalera d’aquesta carta m’ha fet gràcia fotografiar-te’n un.

Són blocs de tapa dura, amb espiral i estrets pensats perquè càpiguen a la butxaca i els puguis agafar amb una mà mentre hi escrius amb l’altra, encara que estiguis dret o en moviment.

Des de fa uns quinze anys, però, la situació ha canviat notablement perquè el paper ha desaparegut gairebé del tot per deixar pas a les pantalles. Em meravella contemplar les noves generacions de periodistes que van pel món armats amb el seu ordinador portàtil. Un ordinador amb el qual a la Universitat ja van començar a acostumar-se a prendre apunts del que es deia a cada classe i que després, en la seva vida professional, s’ha convertit en un apèndix gairebé imprescindible.

Jo, que encara vaig a alguna roda de premsa armat amb llapis i paper, em quedo embadalit veient com els nous periodistes segueixen atentament el que es diu a la taula dels presentadors mentre que, alhora, van escrivint amb tots els dits i sense mirar el teclat (uns virtuosismes als quals mai he arribat). Quan acaba l’acte fan quatre retocs i mentre pleguen el portàtil deixen anar un ‘Bé, això ja ho tenim’ que a mi, habituat a que cada peça que escric l’hagi de remenar quatre o cinc vegades abans de donar-la per bona, em demostra sense embuts que els temps han canviat.

Un temps dels quals tu i la gent de la teva generació, estimada noieta, sereu els grans protagonistes.

Quina enveja…

————————————————————————————————

Les anteriors cartes a la meva neta (conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista) les podeu trobar en l’apartat ‘Mila’ d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!