Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

22 d'agost de 2021
0 comentaris

De Sausalito a Venècia (Vuitantena carta a la meva neta).

Estimadíssima Mila,

Penúltim diumenge d’agost. Un mes que aquest any s’ha caracteritzat per la inactivitat en tots els aspectes ja que no ens hem mogut pràcticament de casa (i ho dic gairebé en sentit literal).

Una de les raons d’aquesta situació ha estat la fractura de la part alta del braç dret que es va fer l’àvia el 30 de juliol quan va caure en calcular malament l’alçada de la vorera i que la té forçada fins al 31 d’aquest mes (esperem) a la immobilitat total del braç i a poca brega amb la resta del cos.

Avui, mentre tu ets encara aprofitant els últims dies amb els avis bretons, he començat a preparar la nostra gran aventura prevista per d’aquí a molt pocs dies: el teu primer viatge a Itàlia. I, més concretament, a Venècia. I, per aquelles coses que provoca la imaginació, la barreja entre la Bretanya on ara ets i la Venècia on ben aviat serem tu, l’àvia i jo m’ha fet recordar amb una intensitat especial l’home de Sausalito.

¿Qui és aquest home del qual mai te n’havia parlat? T’ho explicaré de seguida, però abans copio un text que vaig penjar en el Bloc un dia de setembre de 2007. És a dir, fa catorze anys. Llegeix-lo perquè crec que t’ajudarà a situar-te:

“Jo no ho sabia però l’home de Sausalito m’estava esperant. Fins i tot m’havia fet lloc en el banc on seia.

Així que el vaig veure vaig intuir-ho i sense pensar-m’hi dues vegades vaig fer la fotografia que podeu veure aquí a sota. Volia que quedés fixada per a sempre la meva primera visió de l’home de Sausalito.

Quinze dies abans havíem aterrat a San Francisco al final d’una llarguíssima jornada plena de canvis d’avió i quaranta-vuit hores després deixàvem la ciutat per enfilar cap a Arizona, el “Grand Canyon State”. Vàrem trepitjar territori indi, vàrem viure el desori de Las Vegas, la desolació de Death Valley i la majestuositat del Sequoia National Park. I dos dies abans del retorn a casa vàrem tornar a San Francisco per exhaurir les últimes hores del viatge en aquella preciosa ciutat. Comptat i debatut un total de quatre mil cinc-cents quilòmetres de carretera en quinze dies.

El que jo no sabia era que al final del trajecte aquell home m’estaria esperant. De fet, mira si hem estat de vegades a San Francisco i fins aquell dia -el dissabte 4 d’agost- no se’ns havia acudit de visitar Sausalito, que fins no fa gaires anys era una plàcida vila de pescadors a la sortida de la ciutat, situada a només un parell de quilòmetres baixant a la dreta després de travessar el Golden Gate.

¿Qui s’amagava darrere d’aquell posat abstret en la contemplació de les plàcides aigües de la badia? ¿Era un vell rocker d’incògnit? ¿Un supervivent sense reciclar de Haigt-Ashbury? ¿Un savi distret de la universitat de Berkeley? ¿Un dirigent desenganyat d’alguna empresa de Silicon Valley?

De fet tant se val qui fos. L’home de Sausalito m’estava esperant perquè li parlés del meu viatge. Del perquè de la meva fascinació -jo, que sóc urbanita de cap a peus- per uns escenaris naturals que he visitat unes quantes vegades en els darrers anys i que no em cansaria mai de contemplar.

Ell segurament entomaria el meu entusiasme amb una certa displicència i em dedicaria una mirada un pèl burleta i relativista com dient-me “Si tu sabessis…” En el fons, però, crec que després d’aquesta primera reacció l’home de Sausalito se sentiria content perquè, desenganya’t, a tots ens fa patxoca que algú de fora ens digui que se sent feliç a casa nostra. Precisament per això vaig fer veure que no m’adonava de la seva muda invitació a seure al seu costat en el banc i no ho vaig fer.

La veritat és que no em sentia amb ànims per dir-li que tenia la impressió que difícilment tornaríem a veure la Costa Oest, ni els grans parcs d’Arizona, ni res del que aquells dies havíem estat engolint pels ulls amb l’avidesa de qui sap en el fons que ja no hi tornarà. Potser sí que l’A. i jo encara tindrem ganes i oportunitat de fer un cop de cap i escapar-nos uns dies a Nova York alguna vegada més. Sobretot si un dia arribem a tenir vol directe des de Barcelona en qualsevol època de l’any. Més cap a l’oest de la Gran Poma, però, ara com ara ho veig complicat.

“És que a l’A i a mi ens esperen quatre estius seguits per conèixer Itàlia, sap?”, li hauria dit si hagués gosat a seure al seu costat i establir-hi conversa. “Itàlia”, m’hauria dit mirant-me sorprès. “Això és a Europa”, m’hauria apressat a aclarir-li (en cas que NO fos un savi de Berkeley, és clar; que aquests ja ho saben, això).

Si l’home de Sausalito té correu electrònic i algú el coneix no em faria res que li fes arribar aquest apunt. Qui sap? Potser, estranyat pel meu silenci, l’està esperant…”

Fins aquí la història de l’home de Sausalito. Una història d’aquelles que no busques, que és ella qui et ve a trobar i que si la saps entomar i tractar-la com cal no l’oblides mai més. La prova és que, de fet, entre l’àvia i jo l’hem convertit gairebé en un mite familiar. Un element del codi secret de sobreentesos que hi ha a totes les famílies. O a la majoria.

El cas és que cada vegada que trobàvem algú assegut en un banc solitari i assegut d’esquena déiem ‘mira, un sausalito’ i li féiem una fotografia.

El que no ens imaginàvem és que també els altres ens donarien, sense saber-ho, imatges per al nostre àlbum de ‘sausalitos’. I que en unes quantes, a més a més, hi apareixeries tu.

Mira, per exemple, la imatge que encapçala aquesta carta. És una fotografia que us va fer el pare a tu i a la mare –‘sausalites’ dobles- a la platja de Premià l’octubre de 2013, quan tenies un any i mig.

O aquestes dues d’aquí sota, fetes l’agost de l’any passat a la bretona Île d’Arz i l’octubre, també de l’any passat, a Sòria, contemplant el Duero.

I per acabar d’arrodonir la història, l’any passat Josep Maria Fonalleras, un bon amic que, a més a més, és un excel·lent escriptor d’aquells que tu també llegiràs amb plaer d’aquí a uns anys va treure el seu primer llibre de poemes amb un perfecte home de Sausalito a la coberta. Aquí el tens:

Bé, ara ja ets dipositària d’un petit secret familiar. Vejam si hi ha sort i, amb els anys, el repertori de personatges asseguts en bancs, solitaris i d’esquena el fas créixer força.

I si mai et decideixes a viatjar a San Francisco (seria una magnífica decisió, ja t’ho avanço) i et ve de gust acostar-te a Sausalito faràs molt bé d’anar cantant en veu baixa aquell esplèndid “(Sittin’on) The Dock of the Bay” que Otis Redding va enregistrar just tres dies abans de morir-se en un accident de l’avioneta que el portava a ell i al seu grup de Cleveland (Ohio) a Madison (Wisconsin). El mal temps el va fer precipitar-se a un llac situat només a tres minuts d’on havia d’aterrar.

Fins a la propera carta, noieta.

Que serà la número vuitanta-u. Poca broma…

————————————————————————————————

Les anteriors cartes a la meva neta (conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista) les podeu trobar en l’apartat ‘Mila’ d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!