Totxanes, totxos i maons

(La sèrie dedicada a l’editorial Piscina, un petit oceà comença aquí).

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

Els primers dies de febrer de 1939, en plena fugida cap a l’altra banda dels Pirineus, la divisió de l’exèrcit republicà a la qual pertanyia Pere Calders va travessar la ratlla fronterera pel Coll d’Ares en direcció a Prats de Molló. Uns mesos després, ja en l’exili mexicà, Calders va publicar el relat d’aquells últims moments en terra catalana a ‘La Revista del Catalans d’Amèrica’. Més concretament en el número 2, que porta data de novembre de 1936.

És un relat de mitja dotzena de pàgines que podeu llegir íntegrament en aquest enllaç de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes i que descriu tot el dolor d’una derrota que aboca l’autor al forat negre de l’exili i a la incertesa de saber si algun dia tornaria a casa seva.

Vuitanta-cinc anys després l’editor tarragoní Joan Rioné recupera aquest text amb la intenció de donar-li la dignitat i rellevància que li pertoca i en selecciona un paràgraf.

Aquest:

“Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ell la nostra vida. No podria explicar aquesta desolació que ens volta; tots estem una mica malalts per les nits passades al ras en aquestes muntanyes de neus eternes. Hi ha caravanes de ferits mal curats i amb la carn gangrenada, que s’aguanten drets i caminen perquè els sosté l’obsessió de fugir. He vist dones i criatures mortes a la vora dels camins, de misèria, de fred o de cansament, i cares, milers de cares primes, pàl·lides, amb una resta de voluntat a la mirada, la mica de voluntat que ens resta a tots plegats per a seguir caminant.”

Tot seguit es posa en contacte amb Alejandra Zúñiga Cárdenas, il·lustradora mexicana instal·lada a Catalunya (una curiosa inversió de la peripècia biogràfica de Pere Calders), i li fa un encàrrec amb unes característiques molt concretes. Ell mateix ens ho explica:

“Que les il·lustracions siguin belles”, vam acordar amb la il·lustradora. “Que dignifiquin els personatges que es veuen, que la gràcia es confronti a la violència amb la qual es sovinteja el tema”. No pretenem endolcir el fet, l’autora de les il·lustracions sap molt bé sobre què dibuixa. Aquells que migren, també els infants, deixen d’ésser persones per a convertir-se en xifres d’una estadística que omple d’imatges fugaces les notícies. El relat està present en el nostre dia a dia. Hi ha qui s’hi solidaritza, hi ha qui s’ho mira amb indiferència, hi ha qui etziba desconfiança i ràbia.

Un cop decidit l’enfocament que vol donar al projecte, i molt conscient que treballa amb material sensible, l’editor continua les seves reflexions:

“I… és lícit agafar un text i plantejar-ne un nou significat? Nosaltres també ens ho preguntem però ens motiva contrastar els clàssics amb l’actualitat tot buscant una nova narrativa. El repte és fer-ne un àlbum il·lustrat. Estimem l’obra de Calders i hi volem jugar com ho ha fet el teatre i la música, potser aquest llibre sigui una guspira perquè nous lectors s’aventurin a abordar-la.”

Un cop llegides les explicacions (recordeu el que us deia en l’anterior apunt: és convenient que els llibres de ‘Piscina, un petit oceà’ els comenceu pel final, allí on l’editor hi ha posat tots els textos que expliquen el perquè de cada projecte); vistes les explicacions, dic, és el moment de tirar enrere i endinsar-nos en les vint-i-dues il·lustracions a doble pàgina que ha preparat Alejandra Zúñiga.

Són, efectivament, imatges belles. Estranyes i molt belles. Amb presència majoritària d’infants (més alguna figura adulta i uns quants animals) situats en ambients més propers al somni que a la vigília, més de boira que a ple sol, i amb una paleta de colors molt suaus en els quals –a diferència del llibre anterior inspirat en Kavafis— no hi trobem la més mínima presència del color vermell.

Són escenes presidides per la imaginació i, cosa molt important pel que diré tot seguit, no gens òbvies.

I aquí arribem a la clau que fa de “De tot el que estimo”, un llibre singular, irrepetible: l’editor ha dividit el text de Pere Calders en vint-i-dues parts, però per comptes d’inserir-les amb les il·lustracions segons els seus criteris ha deixat aquesta feina en mans de cada lector. Ha ajuntat els vint-i-dos fragments en un full adhesiu que trobem en la guarda del llibre amb l’objectiu que siguem nosaltres qui els triem, els associem amb les imatges que ens semblin més adients i, doncs, componem finalment el text.

M’apresso a dir que no es tracta de cap joc d’associació entre imatges i paraules dels que trobem habitualment en les revistes d’entreteniments. Vull dir que no hi ha una solució unívoca per la senzilla raó que, com he dit fa un moment, no hi ha cap element en els dibuixos d’Alejandra Zúñiga que remeti de manera òbvia a cap dels conceptes expressats per Calders.

És, doncs, una apel·lació a la nostra sensibilitat, a la nostra inspiració. Amb la certesa que, un cop combinades paraules i imatges el resultat final serà un llibre únic i irrepetible.

Nostre.

Un llibre amb marca personal: la de la sensibilitat de cada lector.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!