Totxanes, totxos i maons

Minivacances de gener. El primer dia feiner de l’any matinem -costum inalterable “chez” Isern- i enfilem l’autopista en direcció a Figueres, punt d’inici de la nostra escapada de divendres i dissabte.

Abans de sortir tinc una inspiració i per comptes de triar la mitja dotzena de CD’s que admet l’aparell de cotxe m’enduc l’iPod amb les 10.500 cançons que actualment carrega a la seva panxona. Una sàvia decisió.

Això ens permet fer la ruta fins a Figueres escoltant la magnífica versió del “Sweeney Todd” que el 5 d’abril de 1995 va estrenar al Poliorama el trio Mario Gas/Vicky Peña/Tino Romero i que, al meu parer, li passa la mà per la cara a la recent versió cinematogràfica del trio Tim Burton/Bonham-Carter/Johnny Depp.

No sé per quina raó l’A. i jo ens vàrem perdre l’estrena -els aplaudiments finals varen durar un quart d’hora- però no vàrem fallar l’endemà. I encara vàrem repetir una setmana després amb la mare de l’A. Estaven immensos, el Tino i la Peña…

L’objectiu que ens porta a Figueres és el Museu del Joguet -un d’aquells llocs on el cos em demana d’anar-hi cada tres o quatre anys- i, més concretament, contemplar detalladament la vitrina amb la col·lecció de trencaclosques que el nostre amic Francesc Castanyer va cedir al Museu anys enrere.

Arribem d’hora a Figueres, comprem diaris, esmorzen en un bar, fem el Serra i el Fortuny, felicitem per telèfon la nostra amiga Mercè pel seu novè aniversari, provem una vegada més d’entendre el monument a Josep Pla que hi ha a la plaça del Teatre El Jardí, una vegada més no l’entenem (vejam si la propera..) i finalment -obren a les 10- entrem als dominis de Josep Maria Joan i Rosa i família.

Durant la visita -l’A. i jo estem sols!- per les sales sona música de fons de Satie i després de Pascal Comelade. Què més podem demanar? A la sortida hi ha una exposició de robots de joguina que estic segur que faria les delícies de la meva amiga Carme Torras (si em llegeixes, ja ho saps, noia: no te la perdis).

La següent etapa és Portbou amb la intenció, després, d’entrar a França per la carretera estreta i plena de revolts que puja i baixa arran de mar i per la qual sempre que puc m’encanta conduir. Mentre travessem l’Alt Empordà d’oest a est  acabem “Sweeney Todd” i, és clar, a continuació poso el magnífic “Mètode de rocanrol”, de Pascal Comelade. Un disc que comença amb una inspiradíssima versió de “Passejant per Barcelona”, de Quico Pi de la Serra, i una no menys remarcable “Cançó sense títol”, de Pau Riba, recitada per l’Enric Casasses.

Portbou un 2 de gener i pocs dies després d’unes fortes marinades és un poble encara més fantasmagòric de l’habitual. No hi havíem estat des de la Setmana Santa de fa cinc anys. Aleshores vàrem anar-hi amb tren i per passar-hi dos dies. Una decisió molt encertada.

El divendres hi havia mercat al passeig i l’A. i jo vàrem fer el nostre recorregut habitual: les cases antigues dels ferroviaris -la “Casa gran” que va novel·lar Maria Mercè Roca- l’estació i la volta de ferro que la cobreix (vegeu la il·lustració de l’apunt), la font -apoteosi del “kitsch” cada vegada més devastada- amb tres infants fent trapelleries al damunt , el tram d’escales de la sortida de l’estació i el passeig per la platja.

Poca gent pel carrer, una indefinible sensació de viure en un indret on el temps s’ha aturat, una llum molt especial… tot això és l’encant que per a nosaltres (que no hi vivim i, per tant, el contemplem de fora estant) té aquesta vila a la que estic segur que tornarem més d’una vegada.

Deixem de banda la passejada fins al cementiri i el monument a Walter Benjamin: l’única etapa de la nostra ruta habitual per Portbou que aquesta vegada -per mandra i fred, més que res- no hem fet de manera completa.

L’altre ritual que complimentem és carregar benzina a l’estació de servei que hi ha poc abans de la ratlla amb França. Bufa un vent fred i tallant com un vidre i mentre enfilem els revolts de baixada cap a Cerbère i Banyuls torno a posar el disc de Pascal Comelade des del començament.

Mitja hora després seiem en un restaurant a cobert situat a primera línia de la platja de Banyuls. Dinem força bé. Estem bé. Colliure ens espera uns quilòmetres més enllà.

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!