Totxanes, totxos i maons

A través del portal Filmin.es veig “Tres dies amb la família”, el prometedor debut de la jove directora Mar Coll i trobo que és una magnífica prova de la bona feina que du a terme la gent de l’Escac amb uns resultats que ja no són apostes de futur sinó realitats ben engrescadores.

La pel·lícula m’ha semblat una obra rodona i molt digna. Senzilla en el plantejament, amb un guió ben estructurat… (n’hi ha més)

… i molt ben narrada des del punt de vista visual. I a més a més compta amb uns intèrprets de categoria que aporten al projecte solidesa i solvència.

Parlo d’actors ja consagrats com Eduard Fernández, Francesc Orella o Ramon Fontseré, germans en la ficció, i sobretot d’una actriu molt jove i menys coneguda sobre la qual gravita el pes de tota la pel·lícula i que és la clau que fa de “Tres dies amb la família” una pel·lícula difícil d’oblidar: Nausicaa Bonnin. 

El cert, però, és que en aquesta pel·lícula escrita i dirigida per gent molt jove –Mar Coll, la directora, va nèixer a Barcelona el 1981- ens trobem una vegada més amb una mostra de la ignorància en matèria religiosa que caracteritza les darreres generacions del nostre país. Ho explico breument:

El fet que motiva la trobada de la família és la mort de l’avi, el patriarca de la colla. Els seus fills -tres homes i una dona- responen a uns arquetips socials ben diferenciats. De tots, el primogènit, interpretat per Fontseré, figura que és el més recte, sever, ric i influent. Ell, la muller i els seus fills encaixen força bé amb la imatge de família típica de l’Opus Dei o d’algun d’aquests moviments eclesials tan inquietants que d’un temps ençà remenen la cua.

L’escena en la que es fa palès allò que comentava de la lamentable ignorància en matèria religiosa en la que anem endinsant-nos sense aturador és la de la missa amb el difunt de cos present. En un moment concret de la cerimònia tots els assistents estan drets i el fill gran, per demostrar a tothom la seva autèntica devoció, s’agenolla de manera ostensible. Val a dir que la situació no és pas inventada: a la vida real sol passar durant la Consagració.

L’error, però, és que els guionistes devien sentir campanes i no sabien ben bé d’on tocaven perquè, amb aquella alegria que dóna la ignorància, han situat l’escena just en el moment del Parenostre. Un passatge de la missa que tota la vida els feligresos han celebrat dempeus (i en les parròquies més “kumba” agafats de la mà i tot).
 
La Consagració, el Parenostre… Com diria La Trinca: no ve d’un pam.

I així anem…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!