Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila:

Un d’aquests dies d’agost que, com cada any, els passes amb els avis de la Bretanya em va arribar un paquet de fotografies de les teves vacances i entremig em va cridar l’atenció aquesta:

(si cliqueu al damunt. la imatge es farà una mica més gran)

S’hi veuen les teves mans fent la silueta d’un cor damunt la sorra d’una platja i fent contrallum amb un cel de tarda-vespre d’allò més bretó. De fet, el que em va cridar l’atenció va ser que m’enviessis un cor perquè ja fa dies que vaig al darrere d’escriure alguna cosa sobre una curiosa proliferació de cors que han aparegut al meu voltant en els últims temps.

La teva fotografia em va recordar que des de Sant Jordi no t’escrivia cap carta (et vaig prometre que et parlaria de com vivíem a casa la pandèmia, però amb el temps l’he anada integrant tant a la meva rutina quotidiana -quin remei!- que no se m’acudia res per explicar-te). Però això dels cors, un símbol que tu identifiques perfectament amb l’expressió d’un sentiment molt proper a allò que en podríem dir ‘estimació’, sí que em dona peu per reprendre aquest contacte escrit interromput des de fa massa mesos.

El primer indici de cors apareguts pintats en el meu carrer és remunta als últims dies de l’any 2006. Un parell de cors de color blau que em varen servir per il·lustrar aquest apunt que vaig dedicar a un metge extraordinari. Com a professional i, sobretot, com a persona. Llegeix-lo, t’ho aconsello…

El mateix autor -o autora- va pintar un segon parell de cors a la part alta d’una paret, suposo que per acabar de rubricar la feina. Fa catorze anys em vaig limitar a il·lustrar l’apunt que vaig escriure amb la fotografia de més amunt i ara publico també l’altra imatge d’aquell lot.

A diferència d’aquests, que són d’autoria anònima, el següent cor de la col·lecció té una data concreta -gener de 2020- i un nom: el teu. I és, de fet, una ració de cors doble:

El primer cor que es detecta a la fotografia és el que vares gravar en una peça de fang amb el teu nom a l’interior, però aquell mateix dia també vas aprofitar per decorar un got amb el teu nom. Una signatura que vares rematar amb una filigrana després de la lletra ‘a’ en forma de cor una mica ajagut i que fa joc amb uns quants cors més que ja decoraven el got quan era ple de Nocilla i el vàrem comprar al Bon Preu. (Val a dir que, dissortadament, a força de passar per la rentadora, la teva signatura s’ha esvaït quasi del tot).

Però el cor més sorprenent que s’ha creuat amb la meva vida aquests darrers temps és el que va aparèixer per sorpresa pintat -també en tons blaus!- a terra del solar on hi havia el jardí de sota de casa i que ara està en obres. Aqui el tens:

Desconec qui el va pintar però sens dubte la seva posició al bell mig de la plaça indica que l’autor era persona prou agosarada com per deixar-nos enmig de l’escenari per on feinegen els operaris un crit d’admiració amorosa com aquell. O, si més no, aquesta és la interpretació que li dono jo.

Les urgències de les obres, però, van fer que la vida d’aquesta pintada fos molt breu. No tant, però, com perquè no em donés temps a baixar i retratar-la unes quantes vegades des d’angles diferents amb la seguretat que tard o d’hora faria el que ara estic fent: explicar-t’ho.

Espero no trigar tant amb la propera carta. Serà la prova que, a poc a poc, malgrat el virus la normalitat va ocupant el seu lloc a les nostres existències…

Fins ben aviat, doncs.

——————————————————————————————

Les anteriors cartes a la meva neta (conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista) les podeu trobar en l’apartat ‘Mila’ d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!